He de confessar que al llarg de la meva vida he passat èpoques de creences diverses. De petita em van ensenyar allò del cel i l’infern, fins i tot el purgatori (que jo trobava una paraula inquietant). Si volies anar al cel, havies de ser bona persona i entre altres coses havies d’anar a missa, o ofici, que en deia la gent gran. Rebies com a bon cristià els 7 sagraments a mesura que t’anaves fent gran. Baptisme poc després de néixer, la comunió que ja et feia sentir que havies passat a una etapa diferent, ja que havies provat el cos de Crist, la confirmació quan el bisbe s’encarregava de donar-te una cleca la cara, i quedaves integrat de forma plena com a membre de la comunitat. I així anar fent amb els altres sagraments si no volies anar directament a l’infern, a on més que un lloc físic era un estat de turment per tota l’eternitat amb contrast amb el cel que prometia la vida eterna en un paradís radiant. El purgatori no sabria definir ben bé com ens l’explicaven, era com una mena de trànsit al cel, mentre purgaves i te’n penedies dels pecats comesos en vida. Jo sempre me l’imaginava com un camí molt emboirat on no trobaves la sortida.

Encara sobra molta testosterona i falta molta progesterona per arribar a una igualtat absoluta

Recordo quan era petita, també, que cada dia abans d’anar a dormir s’havia de resar el parenostre, l’avemaria i “el Jesusito de mi vida eres niño como yo” que es resava en versió catalana i començava dient:// Al llit em ficaré, set àngels hi trobaré, tres als peus, quatre al cap i la Maria Verge al meu costat, que dormi i que reposi, que no tingui por de cap mala cosa, si cap mala cosa hi ha l’àngel de la guarda l’en traurà. Nit bé, dia va, no sé si em moriré, Déu nostre senyor per pare, la verge Maria per mare, sant Josep per companyó, bona nit que Déu ens do.//

O sia que anaves a dormir lliure de pecat i encomanant-te a Déu, a la verge i a tots els àngels de la guarda.

Cinquanta anys enrere, la nostra forma de viure anava condicionada inevitablement amb la religió i s’adoctrinava als nens, llavors sí que realment es podia dir que ens adoctrinaven. A col·legi, recordo una professora que els dilluns comprovava si tots havíem anat el dia abans, diumenge a missa. Ens feia preguntes de la pregària del capellà i havíem d’explicar-li. Un dilluns li va tocar contestar a un dels nens que va confessar que no hi havia anat. La pregunta de la mestra va estar: per què? I ell un pèl espantat va contestar: perquè m’he adormit... La ràpida i contundent resposta d’aquella professora va estar la següent: T’has adormit perquè el dimoni t’ha escalfat els llençols!!!!

Totes aquestes premisses neocatòliques em van quedar tan inculcades a la ment que encara avui dia repeteixo com un mantra i de manera inconscient el senyal de la santa creu abans d’anar a dormir.

Cinquanta anys després tota aquesta moral catòlica, que gairebé et feia viure atemorit, ha quedat desactivada a mesura que la cultura s’ha anat integrant a les nostres vides, fins a arribar un moment que poca gent creu en les sotanes, els confessionaris i l’hòstia sagrada com a elements indispensables per guanyar-te el cel. Tot el contrari, ara mateix ha de ser l’església qui ha de donar explicacions a moltes de les atrocitats que ha comès al llarg de la història, manipulant-la de manera barroera sempre al servei dels interessos del poder, i d’una doctrina masclista, ratllant la misogínia que ha perjudicat al sexe femení, que li queda un gran camí per recórrer per arribar a igualar-se al sexe masculí. Encara sobra molta testosterona i falta molta progesterona per arribar a una igualtat absoluta.