El futur, per més que fem càbales, supòsits, prediccions, etc. sempre ens serà incert.

Aquest fet, afecta més als humans que, des de diferents lideratges, els toca encarrilar el futur de les seus conciutadans, vers les noves situacions que ens depararà aquest incert futur. La resta de persones que no ostenten lideratge social, s’han de refiar d’aquells que els guien, tot desitjant que no els fallaran i encertaran el camí millor.

La sobtada arribada del coronavirus ens ha agafat a tots desprevinguts, fent que la majoria de governants mundials hagi hagut de prendre, en molt poc temps, importants decisions que estan afectant el present i el futur de tota la humanitat.

La majoria de veritats absolutes se’n van en orris, afavorit per la ràpida expansió dels mitjans de comunicació

Fins al segle passat, els líders polítics, religiosos, filosòfics, etc. es basaven en unes veritats, generalment absolutes, que tot el poble ras seguia cegament per falta d’informació i mitjans. Però tot aquell món està canviant amb molta celeritat. Actualment la majoria de veritats absolutes se’n van en orris, afavorit per la ràpida expansió dels mitjans de comunicació que mostren a tot el món la gran diversitat de criteris i creences que sustenten les diferents religions, nacionalitats, filosofies polítiques, etc. cadascuna amb la seva veritat relativa. Això ha fet néixer la “postveritat”, que és la manera de veure cadascú la seva pròpia veritat com la veritable. Un tipus de veritat que només li funciona al qui té el poder per imposar-la i que la gent li accepti. Els últims exemples poden ser: la veritat de l’ex-president Aznar afirmant que l’Iraq posseïa armes de destrucció massiva o bé Donald Trump, qui afirma que el coronavirus el varen fabricar científics de la Xina. 

Així, actualment el que està passant arreu del món, els mitjans de comunicació ens ho fan saber immediatament, però amb moltes “postveritats” que deformen la veritat, d’acord amb la línia editorial de cada mitjà, que vol acontentar als seus lectors, oients, espectadors o electors, segons les diverses ideologies imperants dins la societat, abastant el ventall des de l’extrema dreta a l’extrema esquerra, passant pel centre.

Avui, si hi parem atenció, en tenim un exemple ben eloqüent. Davant la pandèmia que ens ha caigut a sobre, trobem de tot, els inefables sanitaris, agents i servidors socials, que s’hi juguen la seva salut, els polítics que volen assumir el lideratge dins la seva competència, els empresaris que s’hi estan jugant el seu patrimoni, el poble ras que ha de viure confinat, etc. Amb tot aquest sidral podem observar les diferents “postveritats” de gent ben informada, d’optimistes, de pessimistes, de populistes, de revolucionaris, etc. i d’una majoria molt poc informada que també hi volen dir la seva. Milers de “postveritats” que lluiten per fer prevaldre els seus arguments, en front de posicions solidàries, dialogants i ben informades que també són “postveritats”, mentre no es demostri la “veritat” que solament posseeix el “futur”, ja que solament és “veritat” el què coincideix amb la “realitat”, ja que ningú sap que ens depararà el futur.