1 - El que ha succeït a les residències és senzillament dantesc i punible. L’agonia desemparada de tants avis i àvies és un desenllaç tràgic i despietat. La cara inexpressiva i poc empàtica del ministre de Sanitat és insultant i decebedora. El medallam al pit dels militars als mitjans és inoportú i revelador. El risc que han patit els metges i sanitaris per falta de recursos és inconcebible i inadmissible. Els problemes de la sanitat pública al nostre país són múltiples i endèmics. El tempteig i el desconcert del govern, tot i els seus assessors, davant la pandèmia és patètic i batzegat. 

2 - A les compareixences del govern a la televisió no deixen de donar xifres, d’oferir estadístiques i hi ha un fet que em neguiteja i em revolta: anuncien la xifra dels qui han mort i immediatament, sense donar-nos temps de reaccionar, donen la dels qui s’han curat, evidentment més elevada, com si es volgués que la darrera fes oblidar la primera. Es impúdic voler-nos convèncer de la bonesa i efectivitat del nostre sistema sanitari amb aquest joc brut. 

Queden sense resposta molts dubtes inquietants

3 - Queden sense resposta molts dubtes inquietants: Com és possible que una pandèmia detectada a finals de desembre hagi trigat tant a prendre’s seriosament? Estarem preparats si hi ha una segona “onada” de coronavirus l’hivern vinent o ho deixarem altra volta a la improvisació del moment? Com dimoni pot ser que una mascareta pugui ser alhora objecte d’una simple recomanació com una obligatorietat?...

4 - A vegades el pare de família, mancat de la necessària autoritat moral davant els fills, en comptes de educar-los convenientment per fer front als meandres de la vida, es limita a protegir-los, tancant-los dins una bombolla il·lusòria i, a més, es limita a executar càstigs si no es porten com cal, en lloc de fer-los degudament responsables. Quan veig les compareixences diàries del govern a la televisió vantant els èxits de la seva gestió, sense esquerdes diuen malgrat l’evidència dels resultats, i quan els veig celebrant l’actuació punitiva de les forces de seguretat per sancionar tot incompliment de les normes de confinament, em dona la sensació que per l’Estat no som uns autèntics ciutadans, ans uns nens petits o uns imbècils.

5 - Diuen que el virus no coneix fronteres, però hi ha indrets on no ha recalat la seva presència. A vegades, per la pròpia naturalesa dels llocs, allunyats de les grans concentracions urbanes, però també degut a l’actuació previsora d’alguns governants. I aquí hauria hagut d’utilitzar el femení ja que dels 12 països que millor han encarat la pandèmia, segons informacions que m’han arribat, 7 estan governats per dones. Que això sigui noticia demostra que encara existeix un munt de gent que els exigeix que demostrin la seva vàlua, que estem plens de prejudicis que hauríem d’extirpar. Els homes som capaços d’imaginar i bastir grans universos ideològics, somiar i tramar quimeres alambinades i intricades, però a l’hora de lidiar amb la practicitat, i ho demostren constantment dins la rutina diària, la dona va de dret al gra, no s’està per orgues.

6 - El govern està preocupat per les conseqüències econòmiques de la pandèmia, però el que realment els importa és que el model de societat que teníem, en la qual el diner és la bastida que ho aguanta tot, no s’ensorri, no se’n vagi en orris. Però jo no voldria evocar aquí els trusts, la gran indústria, els monopolis, les multinacionals, ans plànyer tots aquells petits empresaris, aquells petits comerciants que fent la seva tasca aparentment insignificant, vertebraven la xarxa social. Obrirà aquell talleret que amb penes i treballs resistia malgrat les darreres crisis? Ho farà aquella botigueta de barri que havia resistit l’embranzida de les grans superfícies, els propietaris de la qual són ja grans per embarcar-se en aventures deficitàries? I què passarà amb aquell petit restaurant de pagès, el bar de la cantonada que aixopluga, cada vespre, gent que busca un petit lenitiu a la seva soledat? Amb els pocs metres quadrats de què disposa, podrà complir les exigències que s’imposaran? Per no parlar de l’economia domèstica de tota aquella gent que haurà vist afectada la seva vida laboral. Massa èpica. Massa dol. Massa desconcert. Massa decepció.