Bolets primaverals per excel·lència i majoritàriament muntanyencs, els moixernons són una de les preses preferides dels boletaires del territori. Desconegut per molts nouvinguts al món dels bolets, sovint confós amb altres que no tenen res a veure (corrioles, corretjoles, cama-secs), són motiu de consultes força variades. Responem a algunes d’elles.

Bolets primaverals per excel·lència i majoritàriament muntanyencs

· Per quina raó viuen als prats? Perquè aprofiten part de les restes orgàniques, primordialment vegetals, que hi ha: rels i fulles mortes o restes d’excrements. Els filaments dels fongs, el micel·li, digereix en part aquestes restes i, les que no aprofita actuen com adob de l’herba de les pastures. Per aquesta raó allà on viuen els bolets de prats acostuma a créixer millor l’herba, amb un color més gemat, més fosc. Els prats pasturats són més productius en bolets que els no pasturats, degut a que els fongs disposen de més matèria orgànica per digerir.

· Els moixernons són només bolets de prats, oi? No sempre. Quan els prats s’embosquen, poden mantenir les moixernoneres, els corriols o erols productors de moixernons. Les clarianes emboscades amb freixes, boixos, arços i pomeres solen ser les més productives.

· Per quina raó es fan en certs prats i en altres no? La raó més corrent acostuma a ser el tipus de sòl sobre el que es desenvolupen als prats. Els moixernons els podrem localitzar més sovint en terrenys calcaris, i són menys comuns en sòls silicis o àcids. Podem dir que tenen preferència pels sòls calcificats. En la nostra comarca, els terrenys pirinencs són primordialment àcids, mentre la majoria dels materials del Prepirineu són calcaris. Per tant, cal recomanar que els candidats a moixernonaires visitin en primera instància pastures del Prepirineu.

· Són bolets senzills de reconèixer? Ens podem equivocar? Sempre ens podem equivocar, però una de les característiques més determinants dels moixernons és l’olor. És inconfusible i molt potent. Recorda la farina. Només cal ferir una mica el bolet o esmicolar-lo en part, per a què desprengui una olor que es flaira a certa distància. Si no fa una olor potent, no és moixernó.

· Doncs un cop cuinats, no els ser distingir d’altres. A què es deu? Gairebé sempre al fet que estan massa cuits. El moixernó vol poc calor, és de cuina ràpida. En cas contrari, aquesta aroma s’esvaeix per la cuina i no resta al plat. Millor tallar-lo a llesques primes, volta i volta i fora. Són magnífics en plats de poca elaboració (truita, ou remenat). I apoteòsics quan els afegim a llesques fines junt amb la picada d’un fricandó. 

· Com els conservem? Qualsevol tractament amb calor acostuma a ser un fracàs pel que fa a conservar-ne l’aroma. Només és recomanable la congelació i després d’un tractament suau en una paella (i conservant bona part de l’aigua que deixen anar).