Ens diuen les “autoritats sanitàries” que això d’aquest virus maleït està de reculada. Si mirem el nostre entorn bé sembla que és veritat. El nostre Hospital de Campdevànol gairebé ha recuperat la normalitat; els vilatans omplen les terrasses de bars i cafeteries; comencem a tenir problemes (pocs, però sí) per aparcar... Sembla que la societat ha recuperat el pols. No del tot, però bé ho sembla. És una bona notícia. En aquest punt cal fer dues consideracions: Hem de fer un reconeixement públic de l’esforç que han realitzat alguns veïns nostres, que nosaltres coneixem personalment, que tenen noms propis i vien a tocar de casa nostra. Aquestes persones amb el seu treball des de l’àmbit sanitari, des dels serveis públics; els botiguers i comerciants també, adaptant els seus establiments per adequar-los a les noves circumstàncies, i així poder continuar prestant-nos els seus serveis. A tots ells el nostre agraïment, el nostre reconeixement, pel seu esforç i dedicació. Segona consideració: Que ningú pensi que el “virus” està vençut. Res de res. Si abaixem la guàrdia ens podem trobar, ben fàcilment, amb una remuntada dels casos d’infectats. Crec ben sincerament que ens queden encara unes quantes setmanes (potser alguns mesos) d’haver d’actuar amb les degudes precaucions. No pretenc ser alarmista. Res d’això. Crec que cal ser prudent, i l’audàcia, l’hem de guardar per una millor ocasió que, a fe de Déu, no ens han de faltar.

Malgrat les maltempsades, la nostra voluntat ha de ser aixecar-nos i tornar a avançar

Ara fa cent anys, es va acabar una pandèmia, podríem dir, semblant a l’actual. Certament els mitjans que es disposava eren moltíssim més modestos que els actuals. En tots els camps: en tecnologia, en medicina, en formació de les persones ... Doncs bé, aquella maltempsada va costar 50 milions de vides. Tantes com gairebé la segona Guerra Mundial, amb les dues bombes atòmiques incloses.

Al meu entendre, de tot això se’n desprenen diverses conclusions. La primera és que allò que en diem el treball, la feina, canviarà. Sorgiran noves tasques i també noves maneres de fer-les. Un dels “descobriments” d’aquests dies és això que en diuen el “teletreball”: treballar des de casa estant. Aquest sol fet farà canviar la necessitat de desplaçaments i en conseqüència els fluxos de viatgers; especialment en les grans aglomeracions urbanes, com és l’àrea de Barcelona.

Tot ens porta a creure que d’ara endavant moltes seran les coses que per necessitat hauran de canviar. Això de la globalització s’ha demostrat cert fins i tot en les epidèmies. La interrelació de les societats és evident. I, l’endeutament de l’estat espanyol, també. I com podreu entendre fàcilment aquest deute s’ha de pagar, i com sempre, s’haurà de fer els diners de tots, que vol dir amb els impostos al poble. Ja hi som!!!

Quan aquest setmanari surti el carrer serà l’endemà del 181è aniversari de la destrucció de Ripoll ordenada pel comte d’Espanya, el nostre dolorós 27 de Maig. Pensant-ho bé, no deixa de ser significatiu que un personatge anomenat Espanya aniquilés el Bressol de Catalunya. Sembla una constant en el pensament dels dirigents de l’altiplà (a mi m’agrada més dir-ne “meseta”). Però la voluntat i el desig de viure varen superar aquella tragèdia i la nostra vila, Ripoll, amb totes les dificultats pròpies de la complexitat d’aquells moments va reviscolar.

Ara, amb totes les dificultats i problemes dels temps que ens ha correspost de viure, com ara fa 181 anys, estic convençut que la nostra vila té vida i té futur.

La nostra gent, els catalans certament som una mica mesells, i no ho dic per dir-ho, o perquè sigui un tòpic. Hi han moltíssims exemples però, n’hi ha un que el meu entendre és el més aclaridor de tots.

Era el dia 12 de setembre de 1714 la ciutat de Barcelona ja s’havia rendit a les tropes del rei d’Espanya. Aquell dia el general en cap dels vencedors, en James Fitz-James Stuart, noble anglès al servei del rei de França, va fer la seva entrada a la ciutat. Pareu atenció: noble anglès, al servei del rei de França, comandant en cap de les tropes espanyoles. Espanyoles??? Com sempre. Bé, doncs en voltar per la ciutat es va trobar que tots els obradors, tallers, comerços... que restaven encara dempeus, eren oberts i estaven actius. Aquest ha de ser el nostre missatge. Malgrat les maltempsades, la nostra voluntat ha de ser aixecar-nos i tornar a avançar.

Ara deu fer uns vuitanta anys el qui era President de Catalunya, en Lluís Companys, deia: Per a la defensa de la Democràcia hi ha molta gent disposada a lluitar. Però Catalunya només ens té a nosaltres. Salvant les distàncies, aquesta frase avui encara és vàlida, i en un to menor m’atreveixo a dir que: Ripoll només ens té a nosaltres. Salut a tots.