LÍRICA: Cada vespre, quan el sol es pon, m’assec al balcó acaronant amb la mirada l’horitzó. Muntanyes enllà viuen els meus tres néts. Fa setmanes que no venen a casa, no els puc tocar, besar, abraçar. El mòbil em porta les seves carones i ric i sóc feliç en veure’ls créixer sans i feliços, però el plor nia al fons del cor.

ÈPICA: Nuestra patria vuelve a enfrentarse a una nueva vicisitud. El enemigo siempre acecha pero, una vez más, no sucumbiremos. Las fuerzas de seguridad velan por nosotros. Nuestra será la victoria. Pero para ello necesitamos vuestra entrega, vuestro coraje, prietas las filas, para luchar y vencer al virus invasor. 

DRAMÀTICA: La residència ha emmudit. Vellets capcots i silenci sense esquerdes. Avui se n’han anat en Josep, la Lola i en Miquel. Els murs no han estat prou segellats. Nosaltres que vivíem ben confinats des de feia temps hem vist com el virus implacable fendia els murs aparentment sòlids, segurs i inexpugnables.

El mòbil em porta les seves carones i ric i sóc feliç en veure’ls créixer sans i feliços, però el plor nia al fons del cor

TRÀGICA: Tota la família seu al voltant de la taula. L’àvia, els fills i filles, els néts i nétes. Fa dies es van endur l’avi a l’hospital. Els acaben de telefonar: després de dues setmanes de lluita per sobreviure, els seus 90 anys han estat decisius. Demà l’incineraran. Ara han de decidir qui anirà a acompanyar-lo. Numerus clausus.

CRÍTICA: La quantitat de sanitaris afectats per la pandèmia és una xifra escandalosa. Que el comú dels mortals no tingui l’equipament necessari per fer front a una situació dramàtica tan inusitada és comprensible, però que tots aquells que han d’anar a socórrer els malalts no tinguin el mínim exigible és vergonyós.

SATÍRICA: La situació delicada que patia la pública després de les retallades, i la manca de la prioritat que sembla que hauria de tenir si escoltem els típics discursos preelectorals, ha rebut el cop de gràcia definitiu amb l’arribada inesperada d’un implacable virus amb corona vingut de l’orient, un regal de reis realment enverinat.

ESPECULATIVA: Ara que començàvem a treure pit després de la crisi del 2008, un virus asiàtic ha trucat a casa nostra per enfonsar la nostra economia. Sortosament les seves víctimes són eminentment els més grans, la qual cosa pot pal·liar una mica el desastre econòmic amb les pensions que no hauran de ser abonades.

INFANTIL: Vet aquí que una vegada hi havia un país que vivia content i feliç sense pensar que un bruixot estava preparant un virus dins una gran perola de coure. Els ratpenats prèviament enverinats el van propagar arreu fins que els millors epidemiòlegs del planeta van trobar junts una vacuna que va acabar amb la pandèmia.

CÒMICA: Tenim tots els personatges de l’auca: un ministre amb un aire desmenjat i poc empàtic com per desanimar tothom, una carona rinxolada amb veu enrogallada per vantar les excel·lències de la gestió, un rerefons de medalles virolades i un consell assessor que ningú no sap quines ombres el componen. Alcem el teló. 

COMPROMESA: Qui es recorda ara de la grip asiàtica de 1957 o de la grip de Hong Kong de 1969, amb la seva mortaldat notable? Mentre endurim el flagell de coronavirus, qui es planteja que milers de persones moriran aquest any per malalties com ara la malària, o per causes més banals com és ara la manca d’aigua o d’aliments?

EPISTOLAR: Estimat fill: Espero que estigueu bé, tu i la Birgit, com jo mateixa per ara. I el nen? Deu haver crescut molt. No surto de casa i la compra me la porten. Sé que a Alemanya el virus l’heu controlat millor que nosaltres. Però encara em costa acceptar que facis de metge a l’estranger. Petons. T’enyoro. La teva mare. 

REFLEXIVA: Estic desconcertat. M’he de posar la mascareta o no? Com es va originar aquest virus maleït? Quina estadística és la bona? Ens bombardegen amb una allau d’informació tot el sant dia. Però sempre amb vaguetats, sense arribar al fons. Sabrem mai quin és el llistat secret dels assessors que estan jugant amb el nostre destí? 

REIVINDICATIVA: Tota la gent que ara ens aplaudeix acaloradament al festival dels balcons i lloa incansablement la nostra professionalitat per què no ens escoltava ni ens donava suport quan ja avisàvem que la sanitat pública estava fent aigües i s’enfonsava com un titànic qualsevol a base de negligències i retallades?