Han passat quatre anys i mig de les eleccions plebiscitàries del 2015 i han passat dos anys i mig del referèndum del Primer d’Octubre. Han passat nou anys i mig de la primera manifestació multitudinària a Barcelona, provocada per la sentència d’un tribunal espanyol contra un Estatut, que tampoc ens treia de cap pena ni misèria. Ja en aquella manifestació, any 2010, un crit unànime va fer trontollar l’aire la capital catalana: independència. Potser aquell va ser el nostre primer error, creure que el poble salva al poble. Però que el salva a partir de qui para l’orella. Primera vegada.

La picaresca de la classe catalana (teòricament) dirigent, col·locada estratègicament en diferents actors en forma de partits i d’associacions, ha aconseguit en deu anys fer-nos anar amunt i avall sense res a oferir-nos que no fossin paraules i paraules, simple retòrica efímera per consumar un engany sense precedents

D’aquella data ençà, successives manifestacions ompliren el país de punta a punta i totes amb un element comú, que no fou altre que el crit d’independència. Què se n’ha fet ara d’aquell crit? Qui ens l’ha fet modificar? La picaresca de la classe catalana (teòricament) dirigent, col·locada estratègicament en diferents actors en forma de partits i d’associacions, ha aconseguit en deu anys fer-nos anar amunt i avall sense res a oferir-nos que no fossin paraules i paraules, simple retòrica efímera per consumar un engany sense precedents a la bona fe del poble català. Les consultes populars, organitzades pel poble i per al poble, van fer encendre totes les sirenes d’alarma a les cadires dels despatxos i d’allà ens van donar un 9-N, unes molles de pa on ens vam aferrar creient que era el primer pas cap a un somni provinent de moltes generacions passades. Segona vegada. 

La nostra incansable insistència provocà unes ‘eleccions plebiscitàries’ i resulta que de plebiscit no en van tenir res, ja que encara esperem que el programa electoral de la coalició guanyadora, Junts pel Sí, es porti a terme: declarar unilateralment la independència. I sí, encara cridàvem independència als carrers de Catalunya. No es va declarar la independència perquè no s’havia assolit el 50% dels vots... de veritat? Algú creu que no s’havien assolit el 50% dels vots? Però vaja, com que tothom mereix la presumpció d’innocència vam acceptar la no – declaració a canvi d’un referèndum, el qual se n’aplicarien els resultats al cap de 48 hores de la publicació dels resultats. No sé quantes hores han passat, però estic del tot segur que són més de quaranta-vuit. Tercera vegada. 

Després, la sentència contra el Govern, l’exili, la presó i la resposta del poble (que mai falla) silenciada davant de la injustícia; un poble que tornava a cridar ‘independència’ i per tal motiu fou silenciat. Quarta vegada.

I ara? Taules de diàleg (ni a Casp vam poder dialogar!), baralles (suposades) i paraules creuades d’uns cap a altres a veure qui es menja el pastís de la gestió d’una autonomia que ni és autònoma ni ens la deixen, ni els d’allà ni els d’aquí, gestionar. Haver de demanar un retorn de competències (quines competències, si mai ens n’han donat ni una!) com un nen fent la carta als Reis Mags. Cinquena, sisena, setena, vuitena... vegada.

Del crit d’independència al de llibertat, de la nació a la república fins arribar al no res. I després de la pandèmia (que s’acabi, si us plau, i força a tothom) vindrà la gestió dels aeroports, dels ports, les autovies... Després, una nova arribada de l’home a la lluna i així anar fent, que qui dia passa any empeny.

I al mig? El poble. I cada cop més lluny? Catalunya. 

Heus aquí la realitat: no hem perdut; ens han fet perdre.