Recordo com si fos avui la classe del professor Sebastià Serrano parlant de la comunicació no verbal​. La seva veu dolça ens explicava la importància dels gestos, les distàncies, el to de veu, les pauses, la mirada... Aquell dia em va canviar la vida. Vaig sortir de l’aula convençuda que en volia saber molt més i que tenir aquests coneixements em farien millor persona i que podria interpretar molt millor tots els missatges que ens bombardegen cada dia des de tants fronts diferents.

Els ulls traspuen la veritat sense filtres

Ja fa més de vint-i-cinc anys d’aquella classe i no ha passat ni un dia que no hagi llegit en els ulls dels altres, missatges que han contradit o reforçat les seves paraules. A vegades no han ni calgut les paraules. Els ulls traspuen la veritat sense filtres. Afortunadament, la majoria de vegades ens transmeten comprensió, amabilitat, alegria, il·lusió; dissortadament també hi ha mirades de despreci, humiliació, i fins i tot, d’odi.

Mai hagués imaginat viure en un context en què la mirada pogués incrementar, encara més, aquest enorme poder que té. I la situació actual, ho ha aconseguit.

Els ulls s’obren amb forca, parpellegen amb alegria, denoten por o nerviosisme per damunt les mascaretes. Ens sentim privilegiats de retrobar-nos de nou i els ulls parlen, parlen amb forca molt abans que surtin les paraules.

Ho vaig viure de manera molt emotiva la darrera setmana. Retrobar alumnes adolescents després de tants dies i, retrobar-se ells. Mirades que parlaven en silenci i que clamaven l’abraçada que no hi va poder ser. Altre cop la comunicació no verbal corrobora que interpretar-la correctament no ens falla mai. Mantenir les distàncies aquests dies ens demostra que no ens agrada que la nostra bombolla de seguretat estigui buida. Hi voldríem l’amic, el mestre, el botiguer... Que trist i bonic alhora és tot plegat. És trist perquè les circumstàncies són les que són i tan de bo no les haguéssim viscut mai. Però és bonic perquè hi ha gestos i mirades i distàncies respectades que no oblidarem mai.

Els ulls dels meus alumnes a través de la pantalla, la salutació inicial amb la mà -tot i tenir quinze anys o la distància que va costar de respectar el primer dia al centre escolar ens demostren que hi ha molta estima, molta energia compartida i molts gestos que ens esperonen a continuar amb forca, malgrat ens haguem de reinventar i res sigui exactament com era abans.

Obrim la mirada, ara que té tot el protagonisme. Mirem-nos als ulls i que les ninetes d’uns i altres ens facin creure que d’aquest malson haurem après llicons que ens ajudaran a ser més feliços.