És inevitable parlar-ne ja que ha protagonitzat les nostres vides en els darrers mesos: el confinament. Alguns l’han patit més que altres. Reconec que jo, poc. Més enllà de les calamitats que personalment intuïa i vaig signar a ‘El Ripollès’ en un anterior article: sanitàries, econòmiques i polítiques, que s’han traduït en malaltia, mort, ruïna i pèrdua de llibertats personals i nacionals, no m’ha sigut una experiència claustrofòbica. El que sí que m’ha permès és mirar molt per la finestra. Tinc una bicicleta estàtica davant d’un balcó que mira al Catllar, i mentre pedalava, pensava.

Tinc una bicicleta estàtica davant d’un balcó que mira al Catllar, i mentre pedalava, pensava

La línia de tren a Puigcerdà ha quedat paralitzada. Crec que ara arriba ja a Ribes, però la comunicació amb La Cerdanya s’ha ajornat per una colla de mesos, sembla ser que per unes obres al túnel de Toses. Preocupa que sigui tan fàcil fer-nos prescindir d’aquest servei. Ve a ser com passar-nos per la cara que no és una necessitat i que, per tant... Com sempre, el peix que es mossega la cua va donant voltes: és una línia poc útil perquè no és eficient, o no cal invertir en allò que poca gent utilitza. En els temps que ens esperen, quan molts auguren que el cotxe privat entrarà en crisi, caldria fer mans i mànigues perquè no es perdés el ferrocarril i millorés una comunicació que ens pot ser indispensable.

En una categoria més anecdòtica, és curiós com per la neoromànica estació nova de Ripoll passen els segles i a ningú se li acut donar-li una utilitat. No fa gaire anys que se li va refer la teulada, posteriorment se li van tapiar les obertures, però res. Porta el camí de la locomotora que, un cop restaurada, va adornar el jardí adjunt a l’estació, allotjada en via morta. Actualment és pura ferralla. Proposo que es recuperi o que es llenci. El seu estat actual és lamentable.

Semblantment passa amb l’anomenat pont d’en Calatrava. El conegut arquitecte valencià, mig caigut en desgràcia actualment, va concebre aquesta palanca molt al gust d’alguns i menys d’altres, com sol passar sempre, que a dia d’avui ofereix una estampa ben trista: despintat, rovellat, la il·luminació malmesa, les fustes del terra desbastades, el ciment de les escales descrostat i, perquè no dir-ho, sense els accessos per a minusvàlids que ningú va preveure que amb el pas del temps serien exigibles.

Al costat d’un Mercadona llampant, veritable colonització comercial, tenim les ruïnes de La Preparación Textil, El Pla. La teulada està ensorrada en diferents punts i és exemple i testimoni de la deslocalització industrial que va començar a enfonsar la comarca i fer-la viure en una ficció econòmica fa ja unes dècades. No ha pensat més d’un lector que sembla impossible que un país que havia estat una potencia tèxtil no pugui fabricar bates, mascaretes, gorrets i qualsevol mena d’elements de protecció personal per als seus sanitaris, personal de protecció civil i ciutadania en general? Tan baix hem caigut que haguem d’anar a comprar rampoines a preus astronòmics al mercat xinès, en competència amb altres països que mai no han tingut res o que han estat tan carcamals com nosaltres? I la suposadament activa indústria química i farmacèutica catalana no és capaç d’elaborar tests diagnòstics de qualsevol tipus a carretades i sense despentinar-se?

També des del balcó de casa veig l’edifici dels Sindicats. Aquesta seu conté una ala que hauria de ser visita obligada d’escoles i turistes. És la sala d’actes annexa. Avui en un estat d’abandó lamentable, recordo que llueix en la seva taula presidencial l’escut en relleu de la Organización Sindical Española, coneguda amb el pseudònim de Sindicato Vertical del franquisme. Una curiositat que 45 anys després de la mort del dictador constitueix una relíquia remarcable.

I dirigint la mirada a l’horitzó, contemplo, com a darrer element del paisatge que mencionava al títol de l’article, la urbanització que Núñez i Navarro va expandir per la muntanya de davant. Han passat els anys i no veig que ningú s’hi faci la caseta amb jardí com les que en altres temps havien escalat aquells entorns. És un lloc ben bonic. Va ser falta de previsió el que va conduir a asfaltar camins, il·luminar-los, urbanitzar-los per a res?

Com pot comprovar el lector, encara que no visquem a Florència, una habitació amb bona vista, que diríem parafrasejant el títol de la famosa novel·la de E.M. Forster, pot donar lloc a un bon nombre de reflexions.