Fa molts i molts anys quan no hi havia fums, una poma vermella i dolça no volia caure de l’arbre. Al pomer, alt i molt vell, ja no li quedaven fulles. Una nena, la Jordina, alegre, divertida, sempre anava a visitar el pomer per veure si la poma havia caigut.

Quan ja van haver passat uns quants anys, la poma encara no havia caigut de l’arbre. A prop hi van construir una granja. Hi havia vaques, cavalls, gallines, pollets... El cavall es volia menjar la poma i la poma s’enfilava més amunt perquè el cavall no se la mengés.

La COVID-19 ha posat en evidència la bretxa social pel que fa a l’alimentació

La nena que ja havia crescut li donava pomes al cavall perquè no es mengés la poma que no volia caure de l’arbre.

Una nit van enderrocar la granja. Al seu lloc, hi van construir cases, pisos, oficines, gratacels... també hi van arribar fums, cotxes, motos, accidents i embussos.

El pomer i la poma van quedar al bell mig de la plaça major. Una altra nena, l’Anna, li va dir a la seva mare: «Aquest pomer i aquesta poma ja fa molts anys que són aquí, oi?», «Sí, quan jo vaig néixer, l’arbre i la poma, ja hi eren, aquí».

La poma finalment va decidir caure de l’arbre, farta de tanta contaminació. Rodola que rodolaràs la poma va arribar a un prat. I allà hi havia un pomer trist perquè no tenia cap poma. La poma es va posar a la branca més alta del pomer. I l’arbre va estar content. Ara ja té una poma!

I el pomer pelat que viu a ciutat sense pomes? Potser el tallaran perquè no deixa veure les lletres d’un plafó informatiu. Progrés!

Aquest és un conte escrit pel meu fill quan tenia nou anys, el va presentar en un concurs i va tenir un accèssit. La veritat dita per la veu d’un nen. Estem en mig d’una pandèmia provocada per un virus que diuen que és de procedència animal. L’altre dia vaig escoltar una notícia que feia posar la pell de gallina, tot parlant de l’estat de les granges avícoles. Escoltant la periodista per la ràdio, et feia pensar en altres reportatges, tant escrits com televisats sobre l’explotació intensiva de la indústria porcina. Hi ha granges, que no segueixen cap protocol pel que fa al benestar dels animals, la qual cosa repercuteix sobre el producte que ens arriba als supermercats. Com a consumidors hauríem de saber la procedència de la carn que mengem i que els animals abans de sacrificar-los hagin viscut dignament: ben alimentats, i amb l’espai adequat pel seu benestar.

Davant de la crisi de la pandèmia, penso en el Ripollès i en l’oportunitat d’obrir els nostres camps i el territori per desenvolupar l’agricultura i la ramaderia extensiva, com s’havia fet tota la vida. Si se sabés organitzar bé donaríem vida al primer sector, per poder-se guanyar les garrofes dignament. El fet que segons quin tipus de carn surti tan barata, encareix el producte ecològic i aquesta balança l’hauríem de revertir. Tothom hauria de poder menjar carn de qualitat i a un preu assequible. Cal tombar els negocis fraudulents al voltant de les explotacions càrnies intensives que fan malbé la salut del planeta, la dels animals, la de les persones que consumeixen els productes i la salut dels treballadors de molts escorxadors explotats per les multinacionals. A l’abril es van ofegar dos treballadors d’un escorxador travessant una riera de Vic, només és un exemple del patiment d’aquests peons que no disposen ni de transport públic per anar al seu lloc de treball, en franges horàries impensables. La COVID-19 (Cuvidu) ha posat en evidència la bretxa social pel que fa a l’alimentació. N’haurem après alguna cosa per començar a fer canvis? Podrem revertir el progrés que el meu fill augurava quan tenia nou anys? Canviarem les polítiques pel que fa a l’agricultura i el bestiar? Voldria ser optimista. Progrés?