Permeteu-me que hem refermi en el contingut d’un article que vaig publicar al començament de la pandèmia, on mostrava la meva discrepància sobre certs aspectes de la situació i la manera com s’afrontava el repte de respondre a una situació molt inusual, plena d’incògnites, on no teníem cap llibre de ruta.

En aquell article deia que tenia la impressió que la situació estava essent aprofitada per vehicular certs plantejaments i pulsacions mentals gens neutres i totalment discutibles.

Però abans, de repassar, i refermar el meu plantejament crític d’aleshores, voldria comentar un fet que mostra el grau d’estupidesa d’alguna gent i de certs personatges: Aleshores no sabíem res del que esdevindria, però ara hi ha moltes veus que diuen que es havia d’haver previst, haver fet això o allò... En fi, molts savis que amb la perspectiva que donen els fets, ara saben tot el que calia haver fet. Que Déu els hi conservi el seu enteniment, ja que mostren tenir-ne molt poc.

Amb la pandèmia, la pulsació centralista, antiautonomista i autoritària ha reaparegut amb força

En l’article que vaig escriure a l’inici de la pandèmia deia que en situacions de crisi, el primer que aconsellen els especialistes és dominar el virus de la por. Però la por ha estat vehiculada a l’engròs, sense treva i amb tota la seva mala influència. La por paralitza i irracionalitza, no ajuda gens a afrontar moments incerts i a gestionar conflictes, angunies o situacions incertes.

Deia, aleshores, que calia immunitzar-se de la por per continuar en el camí de la lògica, l’ús de la raó i el seny, que calia defugir l’histerisme i combatre la desinformació, amb informació contrastada, amb dades, llum i taquígrafs.

L’excusa de la pandèmia ha servit per vehicular missatges i plantejaments gens innocus.

Sols voldria centrar-me d’un, de caràcter polític.

En l’article al qual em refereixo parlava d’un altre tema, sobre el qual també em refermo, sobre del món de les empreses farmacèutiques i uns constants i suposats avenços científics que es publiciten amb gran gatzara.

A Espanya, ja ho deia aleshores en l’article, amb la pandèmia, la pulsació centralista, antiautonomista i autoritària ha reaparegut amb força, potser mai havia marxat.

Les coses es podien i es poden fer d’una altra manera. No era imprescindible fer-ho com s’han fet.

Davant la necessitat de prendre mesures, en lloc de donar elements d’actuació a cada persona, a cada població i a cada territori, s’ha optat pel centralisme i l’autoritarisme. A Alemanya, que té els lands, ningú es va plantejar de treure competències als estats federats. Aquí, centralització, i la col·laboració i el treball en comú s’ha deixat de costat. Sols cal recordar “l’ordeno i mando”, amb militars a primera línia, en primer pla.

La pulsació centralista i autoritària, que és un referent ideològic i intel·lectual, una característica central de l’ADN espanyol, d’una part d’Espanya i de la seva classe dirigent, ha estat vehiculat, engruixit i mostrat sense cap mesura, amb desvergonyiment.

En l’anterior article deia: “Quan la situació de pandèmia es distribuïa desigualment, s’ha optat pel centralisme i l’autoritarisme en lloc d’establir les mesures més adients a cada lloc. S’ha optat per desfer tota la capacitat de gestió sobre el terreny, per una suposada eficàcia de les decisions centralitzades i autoritàries”.

Ara que estem al final, sembla, d’aquesta etapa de la pandèmia, vull deixar clar que no m’he tragat gat per llebre, amb mesures ideològiques, polítiques i mèdiques absolutament discutibles i gens raonades i vull continuar discrepant, com sempre, usant la racionalitat i el seny.