Fa uns dies a Twitter, una de les xarxes socials més conegudes i més utilitzades, tres administracions autonòmiques (cal remarcar-ho) es van posar d’acord, o van fer-ho veure, per dir-se “Bon dia”. Sí, repeteixo, per dir-se “Bon dia”. Juntament amb aquestes tres administracions molts ciutadans i moltes entitats van seguir el mateix camí i, entre ells un servidor, vam crear un llarguíssim fil ple de dues paraules: “Bon dia”.

Els nostres governants només saben o només volen dir-se “bon dia” per seguir tenint a la gent enganyada en el seu procés al no-res

Quines foren les tres administracions? Doncs els governs, fos a través de conselleries o departaments, de tres territoris mediterranis: la Generalitat Valenciana, el Govern de les Illes Balears i la Generalitat de Catalunya. Tres governs que tenen més coses en comú de les que ens pot semblar per un motiu molt simple: són tres governs que recauen a la mateixa nació, els Països Catalans.

De què serveix dir-se “Bon dia”? La resposta, d’entrada, és de res. No serveix de res. I si no serveix de res per què els ciutadans, torno a dir-ho, jo entre ells, ens diem “Bon dia”? Perquè, en el fons, la nacionalitat i la identitat, la llengua i la cultura sempre són presents dins del nostre cor. En el fons sempre existeix una afirmació que xiuxiueja latent: “no hi ha home lliure sense nació lliure”. I en el fons necessitem sentir com continuem sent. Ara bé, aquest bon dia és la demostració taxativa d’un greu problema: només sabem dir-nos “bon dia”. O millor dit encara: els nostres governants només saben o només volen dir-se “bon dia” per seguir tenint a la gent enganyada en el seu procés al no-res i continuar la farsa entre vitrines i aparadors. Algun dels votats, que no votants, de les tres administracions gosa parlar de la destrucció massiva que pateixen els Països Catalans en termes culturals, lingüístics, territorials, etc.? Algun governant de les tres administracions fa res perquè aquesta destrucció passi a ser una construcció nacional de veritat, amb cara i ulls? No, ni en un dia bo ni en un dia dolent.

Des de fora, que segueix sent dins perquè els nostres no volen que torni a ser fora, prohibeixen a les tres administracions comunicar-se en la llengua comuna i pròpia del territori, en l’única llengua pròpia del territori, de la mateixa manera que hàbilment la seva sagrada constitució impedeix la unió de comunitats autònomes (en el fons són llestos) i des del mateix territori només sabem dir-nos “bon dia” per a després, cinc minuts més tard, acatar i resignar-nos a la legalitat il·legal a la qual estem sotmesos de segles ençà. Per a després, al cap d’una setmana, seguir castellanitzant els mitjans de comunicació públics del país.

Així doncs, governants nostres i nostrats, pareu. Pareu en nom de no se sap ben bé què, si de la por o de la covardia, de la realitat o de la ficció; d’abaixar el cap i agenollar-vos davant dels atacs constants que patim, pareu i feu quelcom. Després potser, només potser, començarà a ser un bon dia.