L’any 1980, José Luis de Vilallonga, noble català, play-boy insigne, actor de cinema sota les ordres de Fellini, Berlanga o Blake Edwards, periodista i escriptor, va publicar el llibre “La nostalgia es un error”. No anava errat. Molt sovint, quan rememorem el temps transcorregut, no ens cenyim a la realitat, ans donem pas al fabulador que nia al nostre interior i dictaminem, nostàlgics, que qualsevol temps passat va ser millor, més benèfic i profitós. I emprem tota mena de tòpics i justificacions agosarades, gota demostrables.
Posem-ne un exemple. Sovint sento parlar de la desintegració familiar, adduint que en el passat les famílies formaven una mena de pinya compacta. Que els diguin això als qui, des de la tendra edat de 10 anys, abandonaven el sostre familiar per accedir a la dura vida dels internats. No em detindré en el que podia succeir rere els murs infranquejables, l’estat de repressió i submissió que patien; només diré que, confinats gairebé tot l’any sencer, només compartien amb els seus pares, les vacances de Nadal, les de Pasqua i les d’estiu. I això de compartir és un dir, aleshores els adolescents vivíem tot el sant dia al carrer i només paràvem a casa pels àpats, ràpids, sense cap mena de sobretaula. Pocs podien gaudir del benefici del diàleg, la paraula compartida que és l’únic recurs que integra.

Dictaminem, nostàlgics, que qualsevol temps passat va ser millor

Però no sempre la nostàlgia és un error. A la vida, és veritat, conjuguem, gràcies a la rutina cloroformitzant, l’imperfet, però també assaborim, quan el fat ens és favorable, pretèrits memorables que si arriben a aplegar-se en el temps, poden donar lloc a èpoques glorioses. Als anys 60, per a mi, tot i que encara hi havia la grapa franquista que ens tenallava, vam conèixer una relaxació de costums i una certa bonança econòmica que van atiar la nostra esperança. Dins la grisor que imposen les dictadures, fulguraven tot un ventall de fars inqüestionables.  

La primavera de Praga i el Maig del 68 ens van ajudar a somiar, a creure que la realitat nua i crua podia canviar tot i que, com sol passar amb els somnis, molts reptes van quedar avortats. Vam conèixer l’existència de personatges fascinants, com ara el papa Joan XXIII que va fer trontollar una església massa immobilista, en Martin Luther King que volia compartir el seu somni amb els altres o el Che Guevara que lluitava per fer-los realitat. Es lluitava pels drets civils, la revolta feminista treia cap, apareixia la píndola anticonceptiva, el doctor Barnard aconseguia un trasplantament de cor, l’home arribava a la lluna, s’imposava la minifaldilla...
Ballàvem amb la música dels Beatles, dels Rolling Stones, de Pink Floyd, de Bob Dylan, de Janis Joplin. I en un altre registre bategaven les cançons de Brel, Brassens, Léo Ferré, Moustaki o Juliette Gréco. Woodstock congregava milers de joves amb deler de llibertat i a Catalunya s’obrien pas en Raimon, en Pi de la Serra, la Guillermina Motta, la Maria del Mar Bonet o en Rafel Subirachs.

Pel·lícules com Psicosis de Hitchcock, Esplendor en la hierba de Kazan, El Gatopardo de Visconti, Desayuno con diamantes de Blake Edwards,  El hombre que mató a Liberty Valance de Ford o El apartamento de Wilder ens demostraven que el cinema pot rivalitzar amb l’univers literari, en el que ens esperaven  Bella del Senyor d’Albert Cohen, Cien años de soledad de García Márquez, Tiempo de silencio de Martín Santos, Les dones i els dies de Gabriel Ferrater o Bearn de Llorenç Vilallonga.
Fins i tot a la pantalla petita hi havia programes de molta qualitat. En Narciso Ibañez Serrador no ens deixava dormir amb les seves històries de terror, i un programa de teatre setmanal, Estudio 1, ens lliurava obres tan cabdals com Juli Cèsar de Shakespeare, Las bruixes de Salem d’Arthur Miller, El jardí dels cirerers de Anton Chejov, El rinoceront d’Eugene Ionesco o El malalt imaginari de Molière.

Sense menysprear el llegat que les dècades posteriors han aportat, jo tinc una especial predilecció per aquells anys 60 que vaig tenir la sort de gaudir i compartir, farcits de vivències que són un referent per a mi, ja que em van ajudar a vertebrar la meva personalitat.

Jove lector d’aquestes ratlles, tot aquest allau de noms pot resultar-te potser embafador, (i n’he deixat molts de la mateixa vàlua al tinter) però rere cada un d’ells hi ha una magnífica finestra on abocar-se, una via esplèndida per a transitar-hi. Aquest és l’avantatge de la tecnologia. Pots ressuscitar-los quan tu vulguis, t’esperen adormits a la lleixa (o a internet) anhelant la teva mà sol·lícita, els teus sentits ben esmolats, el teu cor ben badat, la teva imaginació desbridada, el teu esperit ben despert.