No és cap secret dir que els temps que ens estan tocant de viure estan dominats per sentiments ambivalents, quan no obertament contradictoris, que van des de la por i l’angoixa fins a l’«això no va pas amb mi».

Nous temps, doncs, i nova normalitat? Molt s’ha parlat que els dies post Covid-19 veuran uns canvis radicals o si més no, molt accentuats, en la nostra manera de fer i d’actuar tant com a individus i com a societat, i potser, el senyal més inequívoc al respecte és l’auge del teletreball, les reunions de feina via zoom, consultes mèdiques virtuals, l’increment més que notori de l’ús de les targetes de crèdit... Un altre factor a tenir en compte al parlar d’aquest tema és el concepte que sovint es treu a col·lació i que no és altre que el de la pretesa nova socialització (o fóra millor parlar de certes fòbies socials que ja van traient el nas?)

Personalment sóc dels que penso que efectivament els dies post Covid-19 portaran canvis, però que no seran tan pronunciats com certes veus han manifestat a través de trones mediàtiques (com per exemple la del doctor en Psicologia Clínica Miguel Garriz: «(...) la novetat d’aquesta situació fa difícil fer pronòstics sobre el retorn a la normalitat, tot i que la intuïció i el sentit comú comencin a fer-nos pensar que es produiran grans canvis»), i que un cop passin els efectes més nocius de la pandèmia -i faig vots perquè s’esvaeixin com més aviat millor- aquesta nova normalitat tornarà a trescar majoritàriament bé que no de manera exclusiva, pels coneguts senders de la vella.

El que sí que és indubtable és que aquesta pandèmia hauria de servir per ajudar-nos a repensar en el què i el com del nostre sistema socioeconòmic, insaciable i que només pensa en termes de rendibilitat, malgrat les limitacions del nostre planeta blau (pol·lució de tota mena, canvi climàtic, sobreexplotació...) i del mateix ésser humà, essent la dramàtica ascensió de les desigualtats i la pobresa a uns nivells tals que fan pujar a la cara els colors de la vergonya.

Aquesta pandèmia hauria de servir per ajudar-nos a repensar en el què i el com del nostre sistema socioeconòmic.

Fa pocs dies, en una entrevista que una revista de divulgació farmacèutica (Consejos de tu farmacéutico, juny 2020) féu a l’actor i escriptor Pedro Alonso, aquest expressava la seva opinió sobre això mateix que estic tractant en aquest escrit; disculpa’m, amable lector, per la cita que és un xic llarga però que crec que val la pena reproduir per com d’assenyada és; diu així: «(...) No serà fàcil canviar les lleis, però cadascú té un marge de maniobra i l’exercici de la seva pròpia responsabilitat per posar en qüestió tot allò que ens expliquen, (...) Tinc la impressió que calen comitès de savis, persones de talent en totes les àrees, per pensar d’una manera més total, moderna i necessàriament global i solidària. Perquè la gran notícia d’aquesta pandèmia és que no distingeix. Aquesta i, potser, les que vinguin. Ens inclou a tots. Fem falta tots.»

Sortosament hi ha un parell de coses positives que, a parer meu, ha fet eixir la Covid-19; l’una ha estat l’entrega desinteressada de certs col·lectius (sanitaris, farmacèutics, botigues d’articles de primera necessitat i de queviures, neteja...) que des de la primera línia de trinxeres s’han jugat literalment la pell per a tots nosaltres, sense excepció: tampoc no és pas cap secret que el valor i la mesura del que som aflora en les situacions més difícils, com és ara el cas. Vagin, doncs, aquestes ratlles en un sentit i sincer homenatge vers ells. L’altra, l’avanç en l’ús de les tecnologies de la informació i la comunicació que ens permeten tenir perennement oberta una finestra al món, i com l’anomenada big data aplicada en el terreny estrictament mèdic i farmacèutic permet compartir coneixements i recerques que, al seu torn, fan passos de gegant per vèncer el virus i poder superar el flagell de la pandèmia.

I què passa amb el postconfinament i la seva temible seqüela del que els especialistes anomenen estrès posttraumàtic i que ja comença a afectar a un nombre gens menyspreable de conciutadans i conciutadanes nostres? I posats encara a plantejar més preguntes, com serà el retorn a les aules de l’alumnat d’infantil, primària, secundària el setembre quan entrem al nou curs escolar 2020-2021? D’«absoluta» normalitat com afirma el conseller Bargalló o per contra i com em confessava un inspector sotto voce tot just ahir, no està gaire clar que es pugui començar al setembre amb plenes garanties de normalitat? Això, amable i pacient lector, permetre’m la fugida d’estudi, però són qüestions i tema per un altre escrit.