Diuen que l’ésser humà és l’únic animal que ensopega dos cops amb la mateixa pedra. Sembla que ens entestem a demostrar que això és ben cert. I tant de bo fora només dos cops. Com han escrit companyes i companys, la crisi sanitària que estem vivint, que també és econòmica i social, ens ha ensenyat les fragilitats, esquerdes i incapacitats del sistema que regeix les nostres vides. Dit d’una altra manera, ara podem veure totes les pedres, que no són poques, que ens trobem en el camí que fem col·lectivament com a societat. Unes pedres que impedeixen un camí lleuger, plàcid i plaent. Pedres, al final, que ens dificulten allò tant repetit i alhora ple de significat: una vida que valgui la pena de ser viscuda.

Per citar-ne algunes, de pedres, seguim veient com aquest sistema econòmic segueix prevalent per sobre de tot. Fixem-nos com davant dels suposats rebrots, el què es confina són les nostres relacions socials. No es confinen els llocs de treball. Sembla força evident pensar, que un virus que ens transmet a través del contacte i la proximitat entre dues persones, es propagui molt més en espais tancats, sense uns protocols i materials de protecció i amb moltes hores de contacte entre la població. Aquest context es reprodueix en els llocs de treball, ja sigui al camp, a les fàbriques o a les oficines. Des d’un punt de vista sanitari, doncs, el més sensat seria aturar aquests punts de contacte, és a dir, aturar l’economia per evitar aglomeracions no només a la feina sinó també en el camí cap a aquesta (transport públic). Just el contrari de la realitat: confinades a casa en els moments de lleure, però obligades a anar a treballar. Un despropòsit. I aquesta és la principal pedra dels nostres camins individuals i col·lectius: que no tenim una economia al servei de les persones, capaç d’aturar-se per protegir-nos la vida. I que quan aquesta s’atura, les conseqüències cap a les treballadores és nefasta: pèrdua de llocs de treball, pèrdua d’ingressos i exclusió social de moltíssimes persones. Avui dia, als Països Catalans, hi ha 1.078.968 persones noves aturades segons la Coordinadora Obrera Sindical.

I tant de bo, aquesta fos l’única pedra que trobem en el camí. Ja s’ha dit, però cal insistir-hi: mentre es deixa a cada cop més persones sense ingressos, ja siguin assalariades o propietàries de patits negocis, restaurants o botigues, les despeses de totes i tots no es toquen. Seguim pagant per a aquells elements bàsics i vitals per reproduir les nostres vides com l’habitatge o els serveis de la llar. No seria lògic pensar que en una situació de crisis, totes aquestes despeses que moltes no podem assumir, no hagueren d’ésser pagades? Ja diuen que el sentit comú, és el menys comú dels sentits. I sí, és necessari repetir-ho: si seguim pagant per tenir un sostre, llum o aigua, és perquè el benefici privat multimilionari de la banca i els lobbys energètics, està per sobre de la vida de persones.

I una pedra més, que no és poca ni petita. Un sistema sanitari públic trinxat durant anys i anys, i que avui veiem més necessari que mai, però que no pot donar resposta a les necessitats de la població. Des del col·lapse dels hospitals públics mentre els privats tenien llits sense utilitzar. A la falta de material de protecció o de tests PCR per fer control i seguiment epidemiològic. La vergonya de la gestió privada de les residències que ha suposat, és dur però cal dir-ho, la mort de moltes àvies i avis. La incapacitat per falta de recursos de l’Atenció Primària per seguir abordant altres patologies comunes. La falta de personal per fer el seguiment de la malaltia: tenim 120 rastrejadors quan hauríem de tenir-ne 1.513. I un llarg etcètera. Ens van fer creure que les retallades eren necessàries, que les privatitzacions ajudarien al propi sistema públic, que tot seria més eficient i eficaç i que l’atenció sanitària no es veuria afectada. Mentida.

I quan tot això acabi, què? Quan redefinim el camí, com deia al principi, que seguim de forma conjunta com a societat, seguirem posant-nos les mateixes pedres? Tornarem a caure, i caure i caure, una i altra vegada, en les mateixes?

Seguim veient com aquest sistema econòmic segueix prevalent per sobre de tot.

Les alternatives hi són. El mantra que no es pot fer res diferent no és veritat. D’aquestes pedres, ens toca veure’n oportunitats per treure-les del camí: canviar l’economia productivista per a una economia planificada que produeixi allò que la societat necessita. Les grans empreses macroeconòmiques i el teixit industrial de propietat col·lectiva de les treballadores, que transiti cap a una producció de matriu ecològica. L’economia de petita escala, local o comarcal, regida pels valors de l’economia social i solidària. La protecció de la terra i la propietat comunal d’aquesta, acompanyat d’un augment de la pagesia de qualitat, ecològica i de proximitat, així com de la gestió forestal. El repartiment de la riquesa en termes generals. Una Renda Bàsica Universal que asseguri ingressos a totes les persones sense cap distinció. Un augment del Salari Mínim, la reducció de la jornada laboral a 30h i el repartiment del treball: treballem menys, treballem totes. L’habitatge, la llum, l’aigua i el gas sota control públic i democràtic, perquè siguin drets garantits a tota la població. Una banca pública al servei de tots els canvis mencionats, que no busqui l’enriquiment sinó el benestar de les persones. La sanitat i l’educació com a pilars bàsics de la societat, de propietat pública i servei universal, fora del mercat i el lucre privat. La dignificació de totes les persones migrades com a ciutadanes de ple dret. L’internacionalisme, la cooperació i l’ajuda amb la resta de països i societats del món.

I sí, sonarà utòpic. I realment ho és. No per això impossible, ans al contrari. Si fem una mirada històrica, molts dels drets individuals i col·lectius que tenim ara, en el seu moment també van ser utòpics, impossibles i irrealitzables.

Reivindicar aquesta utopia, aquesta necessitat volguda d’una vida millor per a totes es fa més necessari que mai. Si el vell món es mor i el nou no acaba de néixer, que deia Gramsci, de totes nosaltres depèn poder caminar per un camí nou sense pedres.