En el mes de març i de juny vaig escriure dos articles analitzant la situació actual, on indicava que la situació pandèmica estava essent aprofitada com a camp de desplegament i imposició de certs plantejaments i pulsacions gens neutres i totalment discutibles.

Hi ha, però, en aquest anàlisi de la situació, un element preocupant que té arrels molt profundes i que està demostrant, una vegada més, la seva inutilitat.

A Catalunya hi ha un centralisme barceloní que té iguals conseqüències negatives

Voldria parlar de la pulsació centralista. I no sols com a intent centralista polític i administratiu, la pulsació centralista, antiautonomista i autoritària, sinó la seva aplicació a altres afers de la vida personal, cívica i quotidiana.

Un Estat centralitzat és un país governat com una sola unitat, amb només una govern unitari i amb només un sistema legislatiu i judicial. El poder polític del govern centralitzat transfereix a nivells inferiors, mitjançant un procés de devolució de poders, les feines que cal fer a cada nivell, però el poder central conserva el dret de revocar qualsevol poder delegat. 

Però si el centralisme espanyol és un intent fallit d’emular el poder reial borbònic, d’arrel francesa; hem de ser conscients que a Catalunya hi ha un centralisme barceloní (del govern de la Generalitat) que té iguals conseqüències negatives; i que a nivell humà i de relacions interpersonals, el centralisme és una  tara i un error.

En les empreses lligades a processos de treball en cadena, fins fa alguns anys, les iniciatives personals eren anul·lades per aprofitar el treball robòtic. Avui, això ha canviat, i les modernes estructures industrials tendeixen a donar poder i iniciativa a les seccions i als treballadors, en el marc d’una col·laboració enriquidora, que produeix millores a cada nivell. 

En aquesta pandèmia s’està, almenys a Espanya i Catalunya, continuant en aquesta pulsació infantil, primària i gens bona del centralisme i la homogenització en el desenvolupament humà i social.

En el nostre cas, a més, s’està fent reflotar la tendència autoritària del franquisme, que mai havia estat definitivament allunyat i bandejat.

Les coses es poden fer d’una altra manera. No és imprescindible fer-ho com s’han fet. La pulsació centralista no produeix cap bon resultat. És més productiu i enriquidor incentivar la responsabilitat personal i social, dels petits grups, com barris, pobles, comarques...

Cal dotar a cada comunitat (i no sols autonòmica, sinó local i territorial) de les mesures que calguin en cada cas concret. Això incentiva la responsabilitat personal i crea sinergies positives que amplifiquen els resultats.

Davant la necessitat de prendre mesures, en lloc de donar elements d’actuació a cada persona, a cada població i a cada territori, s’ha optat pel centralisme i l’autoritarisme.

Quan la pandèmia es distribueix desigualment, cal optar per mesures adients a cada lloc. La uniformització no és cap solució.

En aquells dos articles del març i del juny deia que tenia la impressió que la situació estava essent aprofitada per vehicular certs plantejaments i pulsacions mentals gens neutres i totalment discutibles.

El centralisme, tant polític com econòmic, la homogenització i la uniformització, no atorgar als diferents agents administratius i polítics els rols de control que han de tenir, al bandejar les iniciatives personals i particulars, es anar inculcant i consolidant un model social que, i aquí hi ha el més greu, no ofereix bons resultats a llarg termini.