Quan anava amb calça curta per la vida, en aquells temps en què anar amb calça curta volia dir que eres una criatura, mai no havia arribat a entendre perquè el discórrer de les tardes era sempre més feixuc que el dels matins i ara, malgrat els anys, encara no he arribat a entendre del tot perquè sempre se’m feien curts als matins en els incomptables patis dels salesians i que la tarda se’m feia llarga, estranya, pesant i obscura com una mala cosa. Però en tinc una lleugera idea.

Puc afirmar que al llarg de la vida he conegut gent a qui els agraden els matins perquè tenen el costum de llevar-se amb el sol, són gent que afirmen obstinats que així tenen temps de fer-ho tot, com les gallines, i que, llavors, les tardes se’ls fan breus com els entrepans de mig matí.

M’agraden les tardes infinites encara que siguin una mica falses

Les meves tardes sempre han estat extenses i s’allarguen fins ben entrada la nit dels holandesos. En un viatge que vaig fer al sud d’Espanya fa pocs anys, en un restaurant sevillà on feien un dels millors calamars a la romana del món, l’horari resava que els dinars se servien de les quatre a les deu de la tarda i els sopars de les deu fins a una indefinida matinada cartaginesa. Tota una declaració d’intencions.

En general, havent dinat, les tardes són una cosa estranya, silenciosa, buida, i si un es passeja pels carrers un només es troba els passants grans que visiten els amics als cementiris, o paletes sorollosos amb una cigarreta als llavis i una radial a les mans creant una polseguera descomunal que, com la combustió del llibre de sorra infinit de Borges, tinc por que no ofegui el planeta. Aquestes tardes son territori de viatjants que van amunt i avall amb furgonetes a tota llet fent llums en continua, saltant-se els límits de velocitat per lliurar a temps l’estressant paqueteria d’Amazon abans que les botigues petites i locals obrint en el seu horari minúscul de tardes que marca la comoditat dels botiguers.

Potser Franco ens va fer un regal enverinat en adoptar-nos l’horari teutó per allò de les simpaties entre dictadors i per arribar a un estalvi energètic que mai no he tingut clar del tot. Potser per això, les tardes hispàniques, contaminades de llum immensa, tendeixen a l’infinit i per això sopem a les quinientes amb la creença que tots els mediterranis ho fan així, tot i que no és veritat i que la major part de la península Ibèrica mira més a l’atlàntic i als celtes que no pas als déus grecs de genitals i egos enormes descansant a recer d’oliveres mil·lenàries embriacs de retzina i melangia.

Els holandesos d’Hilversum no entenen els nostres horaris, però nosaltres tampoc els seus. Que els petin. I ben pensat, l’harmonització europea d’horaris me la passo per la ratlla del cul perquè, en el fons, m’agraden les tardes infinites encara que siguin una mica falses, i aquella sensació que mai no s’acaba res, que a les deu encara és clar i que un té temps per a tot, em complau a bastament com poques coses a la vida. Desitjo que les tardes que ens deixi aquest virus xinès puguin ser tan llargues com les d’antany, o més.

Rock me mama.