Fa 23 anys vaig tenir una filla. La meva primera filla. Va morir quatre hores després de néixer. Un embaràs de sis mesos que va acabar abans d’hora. N’he parlat poc perquè és un tema que he comprovat que incomoda. Recordo un munt de frases que em van dir en aquells moments. Totes amb bona intenció. Totes igual de desafortunades.

Em vaig sentir molt sola, tenia una pena molt punyent que m’ho tenyia tot d’un color molt fosc. Recordo perfectament cada moment d’aquell embaràs, d’aquell part llarg i silent i la mirada impotent d’un metge que no em va saber consolar.

Una vida es pot estimar abans de ser present al món. I que aquesta estimació perdura sempre

Han passat vint-i-tres anys i, com ja vaig comprovar aquell dia, ser mare és la meva principal raó de viure. Han passat els anys i he vist créixer els fills i filles de les dones amb qui compartíem època d’embaràs. En recordo els cotxets, els balls infantils de Festa Major, els patis a l’escola... s’han fet grans i, alguns, han sigut alumnes meus. La seva presència sempre m’ha connectat immediatament amb la meva primera filla.

Sé que ha de costar imaginar com es viu una situació així i, per això, em conformo en què tothom sàpiga que no s’ha de minimitzar. Al final, és, com tantes altres, una experiència trista. Però a diferència d’altres no s’acaba de visibilitzar. Tens la sensació que voldrien que oblidessis el que mai ni pots ni vols oblidar.

Avui m’he atrevit a escriure aquest article i encara no sé si finalment seré capaç d’enviar-lo perquè sigui publicat.

Recordo que aquell any 98 va ser molt trist. Va arribar l’abril i vaig haver de celebrar el meu sant. I ho vaig fer. Amb la sorpresa que al meu voltant hi havia, amb la millor de les intencions, ganes de fer una festa. No podia desentonar. Ser valenta volia dir fer com si la vida continués amb normalitat. Al vespre, ja tard, la meva àvia em va donar un regal i una targeta que encara avui conservo. Diu: “Avui ha sigut un dia trist perquè enyores la teva filleta. Em sap molt greu. Jo també ploro. T’estimo molt.”

Va ser l’únic instant feliç d’aquell dia, vaig experimentar una gran pau.

Compartíem el dol la iaia i jo. Cada any. Una amiga molt propera també m’ho ha recordat cada mes de febrer i m’ha fet feliç.

Aquest any posaré una estrella al cementiri en un espai que es va inaugurar a Ripoll fa poc. Una estrella al cap de vint-i-tres anys de tenir la certesa que una vida es pot estimar abans de ser present al món. I que aquesta estimació perdura sempre. Segur que aquesta vivència em va donar part de la força per poder tenyir, anys més tard, aquell món que veia tan fosc en un món de molts colors.