Fa mesos que faig articles catastrofistes pronosticant, a tort i a dret, l’enorme crisi econòmica, social i de legitimitat institucional que ens venia a sobre. Ja ni n’hi ha prou. Comença a tocar una mica de positivisme. Ara hem de centrar-nos en allò que encara ens queda per davant. Comencem a necessitar que tornin a sonar als quatre vents les paraules d’aquell Laporta vigorós i desacomplexat quan fa uns anys deia “Al loro, que no estamos tan mal”. Doncs fem-ho!

Per mi el principal motiu d’optimisme és aquest. Els debats que ens venen per davant als catalans

Motius per l’optimisme n’hi ha molts. El primer d’ells és que en els anys vinents afrontarem un període de reconstrucció econòmica, política i emocional, que no és poc. Sona a tòpic, però recordeu que els que hem entrat al mercat laboral passat el 2006 hem enllaçat una crisi rere l’altra que ens ha fet renunciar a una carrera en creixement constant. Tocar fons té això. Ara recalibrarem els nostres estàndards de vida i les nostres prioritats. Ens amollarem a una nova realitat on el territori tindrà menys veu, però més pes i en nou ordre global on Europa es redefinirà com a proveïdor de serveis.

Davant aquest context, se’ns presenta el segon motiu d’optimisme i és que, per fi, s’instaurarà un nou tema al debat públic. La lluita partidista retòrica i tediosa que coneixíem fins ara té els dies comptats. Ja podem anar-nos preguntant quines seran les estratègies electorals que acabaran definint els pactes de govern que servirà de ben poc en el futur. La classe política entra ara en una nova era. Una era on ja no és qüestionada la capacitat dels polítics (això ha passat sempre en aquest país), sinó que es qüestiona la capacitat de les institucions per canviar les coses. Una institució que no té poder de canvi avui no té raó de ser i és així com hem entrat en les arenes movedisses que han donat ales al Trumpisme als EUA. Aquest terreny és el que ens obligarà a plantejar-nos una nova pregunta: institucionalisme o desinstitucionalització?

La resposta a aquest debat reformularà els dos fronts confrontats fins ara. L’institucionalisme ha guanyat les eleccions a Catalunya i falta per veure qui acabarà abanderant la trinxera de la protesta. Mentre siguin els joves els únics que es mobilitzin sabem que serà efímer. Els poders fàctics se’n distanciaran com ja ha passat en les eleccions de PIMEC. Així, de mica en mica, el debat s’anirà centrant en com reforcem unes institucions tan malmeses com les que tenim. Aquí és on comença el Rock&Roll.

Per mi el principal motiu d’optimisme és aquest. Els debats que ens venen per davant als catalans. Debats possiblement menys èpics que els que hem tingut fins ara, però més tangibles.

Volem mantenir el sistema sanitari com a estendard d’excel·lència? Instaurarem un sistema de servei civil obligatori per reforçar el compromís amb la Res pública? Com reforcem el territori davant la força centrípeta de les metròpolis? Són alguns dels debats que marcaran les aliances variables entre les 3 Catalunyes que van dibuixar les passades eleccions al Parlament (la vella de Junts, la nova d’ERC i la urbana del PSC).

Debats que, com sempre, tindran guanyadors i perdedors, però, ei, almenys de tant en tant tindrem alguna cosa a celebrar que bona falta ens fa. Ànims que no estem tan malament!