Deia jo mateix en el llibre El Ripollès (1993) de la col·lecció ‘Les comarques de Catalunya’ que si Catalunya “ha reunit en la seva història arquitectònica i cultural obres remarcables de quatre grans corrents artístics: el romànic, el gòtic, els corrents decimonònics del canvi de segle (el modernisme i el noucentisme) i l’avantguardisme”; al Ripollès “és una de les comarques de Catalunya on la presència de la cultura romànica és més important”.
I caldria que en fóssim molt conscients.

Però, atenció, aquesta presència no ens ha pas de convertir en una lloc antidiluvià ni que mira sols enrere. Ans el contrari: “La historia és una arma carregada de futur”, com diuen una grups d’historiadors ja fa uns anys (11 de setembre de 2001).

Caldria ser molt més conscient d’aquesta realitat, de la presència constant del romànic a la nostra comarca

El mestre d’historiadors Josep Fontana deia també fa uns anys,a La historia después del fin de la historia (Barcelona, 1992): “Necessitem repensar la història per a analitzar millor el present i plantejar-nos el nou futur”.

En aquest temps pandèmic que ha ofert possibilitat de reclusió, temps de reflexió i pocs entrebancs més o menys quotidians i diaris, he estat treballant en diferents temes de la història del Ripollès, i com no, he tornat al romànic.

Caldria ser molt més conscient d’aquesta realitat, de la presència constant del romànic a la nostra comarca. Fa ja una quarantena d’anys es va fer un important esforç publicitari de la Ruta del Romànic. Suposo que algú encara ho recorda.

Avui aquell esforç és sols un record.

Podem veure molt romànic al Ripollès, en pocs quilòmetres, però les esglésies són tancades o, el que és pitjor, enrunades o en procés d’enrunament, moltes tenen dificultats d’accés i mai no gaudeixen d’una presentació i exposició adequades.

Caldria fer promoció turística del romànic i un esforç per presentar la cultura d’aquesta època en tota la seva complexitat, sense reduccionismes arquitectònics o eclesiàstics, sense visions pel·liculeres, jocs de trons.

I també ser mols conscients que el romànic no s’acaba en els monestirs, els tres grans monestirs de la comarca Santa Maria de Ripoll, Sant Joan de les Abadesses i Sant Pere de Camprodon) ja que compten amb molta història romànica protagonitzada pels senyors de Ribes, pels Mataplana, dels Pinós, dels Guàrdia... i sobretot per la gent que va bastir margeres de pedra seca, va llaurar camps i va conformar un paisatge molt antropitzat.

Si per conèixer Catalunya cal amarar-se de romànic, al Ripollès és on hi ha algunes de les mostres més insubstituïbles d’aquest corrent artístic: grans basíliques, petites capelles, mostres d’art popular, pintures i escultures, obres civils com ponts i canals, i una gran tradició cultural.

El Ripollès és bàsicament un país romànic. Siguem-ne conscients.