Si hi ha una cosa que l’etapa pandèmica ha imposat de manera que ja no hi ha marxa enrere, és la informatització de la nostra societat.

Però, com moltes vegades, el procés s’ha imposat, però amb greus mancances i plantejaments absolutament dictatorials o, si voleu, gens democràtics; amb una evident desconsideració cap al ciutadà, o si voleu, amb evident descortesia; i, el que resulta més lacerant, convertint al ciutadà en un esclau d’una administració opaca, cega i prepotent.

No seria més fàcil que tot això fos un únic document, personal, intransferible, multifunció, amb els PIN i PUK que sigui necessari

Quan estàvem a les primeres fases de la informatització, cap als finals dels anys vuitanta, a una responsable informàtic d’una institució ja li vaig dir sense miraments: “Els informàtics us esteu fent d’or, guanyant els diners que voleu, però si tinguéssiu o practiquéssiu la voluntat de fer-ho fàcil al client, al ciutadà, no us haguéssiu fet d’or, tindríeu els diners que volguéssiu i molt més”.

No pot ser que per fer qualsevol tràmit administratiu per internet s’hagi de saber no sols el número de DNI, sinó a més tenir signatura electrònica i altres identificadors, que obtenir-los és un autèntic calvari. Que si has de tenir un codi de barres, cl@ave, “código seguro de verificación (CSV)”, nom d’usuari, contrasenya...

Tots tenim un DNI amb un xip, que sols serveix per fer maco, ja que electrònicament no té cap utilitat. A més tenim la targeta sanitària i un permís de conduir i, ara, a més, tindrem un passaport sanitari digital. I ens identifiquem mitjançant correus electrònics, identificadors personals exclusius de cada plataforma...

No seria més fàcil que tot això fos un únic document, personal, intransferible, multifunció, amb els PIN i PUK que sigui necessari, aplicable a tots els dispositius que tota persona té a mà i a la seva disposició (telèfon mòbil, vehicles i altres aparells)?

Pensareu que una unificació de tot és molt complicat. Però, pensat i repensat, és molt més fàcil que fer-nos fer tràmits administratius utilitzant sistemes de verificació de dades extraordinàriament complexos.

Si Hisenda té control, guardats en un espai monstruós, sobre totes les nostres dades econòmiques i financeres, quina dificultat hi ha en unificar els sistemes d’identificació? Cap.

Una unificació dels sistemes de control personal que tenim seria molt més eficaç i, sobretot, controlable. La proliferació de bases de dades personals fa que existeixi una zona fosca, on no sabem qui, quan, com i perquè tenen les nostres dades.

I, per acabar, no vull deixar de fer constar l’emprenyada que tens quan fas un tràmit i el servidor informàtic de torn et comunica que les dades que ell té no es corresponen amb les que tu els indiques (amb una llarga llista de requadres que cal emplenar, alguns de dubtosa idoneïtat (sr/sra, home/dona, edat...).

Aquí, en aquest moment, ja hem arribat al súmmum d’aproximació (idiota, maldestre, penosa, perillosa o ridícula) a Fahrenheit 451, la novel·la (1953) de Ray Bradbury, amb la pel·lícula homònima de François Truffaut (1966); o a HAL 9000 (acrònim anglès de Heuristically Programmed Algorithmic Computer) de la novel·la (1968) d’Arthur C. Clarke, 2001 A Space Odyssey o de la pel·lícula homònima de Stanley Kubrick (estrenada el 3 d’abril de 1968).