Sembla que el projecte dels Jocs Olímpics d’hivern Barcelona-Pirineus va fent passes endavant.

Però com a persona que va estar compromesa en els Jocs Olímpics de Barcelona 92, entre 1984 i 1993, crec que puc aportar una visió dels plantejaments que feren d’aquell esdeveniment un èxit i que caldria tenir molt present en l’actual projecte olímpic pirinenc.

Els Pirineus són una de les poques serralades continentals europees on no s’han celebrat caps Jocs Olímpics. Sembla doncs que aquest buit caldria cobrir-lo. Però aquesta opció, per tal que tingui un sentit, ha de superar la gran anècdota d’un esdeveniment esportiu.

Per tal que tingui un sentit, ha de superar la gran anècdota d’un esdeveniment esportiu

Hi ha un altre element que crec caldria corregir, per donar claredat al projecte. Estem parlant de celebrar uns Jocs Olímpics d’hivern en els Pirineus orientals, en els Pirineus mediterranis (en expressió afortunada del geògraf francès Max Sorre). Alguns pronunciaments aragonesos i lleidatans sembla que no han entès aquesta situació i per evitar malentesos, cal deixar-ho clar, fugir d’enganys o mitges veritats, assumint cada part del Pirineu la seva responsabilitat, de protagonisme o de col·laboració i de suport.

Hi ha tres aspectes en els quals cal assentar un projecte reeixit, positiu i possible de Jocs Olímpics d’hivern al Pirineu.

El primer seria un projecte infraestructural clar, compartit i ambiciós. No és coherent fer una important despesa per celebrar un Jocs Olímpics, perquè durant quinze dies es celebrin unes competicions esportives. 

Les infraestructures cal que formin part del planejament vigent, que estigui dins de la planificació territorial i urbana prevista, s’adaptin al territori, que responguin a les reivindicacions del territori, siguin sobretot per impulsar un desenvolupament en el futur.

I aquí caldria plantejar de manera global i ferma els projectes infraestructurals de millora i renovació del ferrocarril internacional Barcelona-Tolosa per Puigcerdà, la millora dels grans eixos viaris, els eixos de la C-16 i C-17, l’ex pirinenc de carreteres N-260 (de competència estatal), l’eix europeu E-9, amb la construcció dels túnels de Ribes i de Toses i el túnel del Pimorent, la potenciació del tren groc de Vilafranca a la Tor del Carol, la connexió ferroviària d’Andorra (per la Seu d’Urgell o L’Ospitalet (L’Espitalet, en occità, i, oficialment, l’Hospitalet-près-l’Andorre)), la millora de la comunicació viària de la vall del Tet...

No té cap sentit celebrar uns Jocs Olímpics d’hivern als Pirineus si no hi ha una evident, clara, neta i fiable constatació que els beneficis són per al territori i els seus habitants.

El segon aspecte és la necessitat d’un lideratge fort que hauria de venir, no de Barcelona o Catalunya, sinó dels mateixos Pirineus. Sembla que actualment el lideratge el té la Generalitat de Catalunya i el centralisme barceloní. 

En un projecte com aquest caldria involucrar de manera ferma i forta als elements de govern presents al Pirineu mediterrani, especialment els govern locals i regionals, tant catalans, espanyols com francesos. Cal tenir molt present que avui els Pirineus mediterranis estan dividits artificialment en tres Estats.

Peça clau d’aquest projecte de Jocs Olímpics d’hivern hauria de ser el Principat d’Andorra, l’estat dels Pirineus. Podria ser una element molt crucial i estabilitzador, de fer-lo un projecte internacional.

La combinació d’aquests diferents tipus de govern en l’organització dels Jocs Olímpics d’hivern, més enllà d’esdevenir una força conjunta, reforçaria la veu i l’autoritat del territori.

Un tercer element, gens circumstancial, seria crear un equip de direcció tècnic de la construcció de les infraestructures, que treballés i visqués el territori, amb una capacitat de dirigir, controlar i fer realitat els projectes infraestructurals que es decideixi realitzar. Un equip amb un grau d’autonomia i d’arrelament que tingui capacitat de decisió i de maniobra es garantia de capacitat i treball conjunt, de fer realitat el previst.

Aquest són alguns apunts d’una persona que va viure una experiència, que moltes vegades és elogiada, però que moltes vegades es desconeix quines foren les bases del seu èxit.

Uns Jocs Olímpics d’hivern Barcelona-Pirineus mediterranis, si volen reeixir positivament, haurien de fer-se amb aquests tres plantejaments que indico. Per ara, ho lamento, la meva humil opinió, és que no es va per bon camí.