En la via política, no sols catalana i espanyola, hi ha molt postureig.

Si la paraula postureig us incomoda, heu de saber que el TERMCAT, el consorci públic català (creat el 1985) per a integrar a la terminologia catalana la nova terminologia provinent de la moderna tecnologia, accepta la paraula com un neologisme que es refereix a l’actitud d’adoptar certs comportaments o gustos amb la intenció de destacar o causar bona impressió, principalment a les xarxes socials.

Però el postureig polític no sols afecta el comportament a les xarxes socials. És quelcom més greu.

Cal analitzar el fenomen del postureig. No és que sols els polítics diuen una cosa i fan exactament el contrari. És molt més greu.

Crec que a la base del fenomen hi ha una manca total de conviccions morals, d’ideologia, de caps assentats i ben organitzats, de fermesa personal.

Per ser bon polític, com passa arreu, cal ser bona persona. I aquí, lamentablement, perdoneu la desqualificació global, hi ha moltes mancances i un paisanatge amb greus tendències, algunes delictives.

I aquest pervers microcosmos social dels polítics provoca que les bones persones s’allunyin cada cop més d’aquest submón de la política professional.
Després hi ha una segona i tercera part del problema, la perversió del llenguatge i la manca de coherència.

Les paraules, en general, tenen diferents accepcions i poden modular-se. El que no és possible és que una paraula vulgui dir una cosa i el contrari.

Quan un ha dit que faria una cosa, cal que quan pugui fer-ho, ho faci sense dilació. I més quan s’ha pregonat de manera ostensible i clamorosa que es faria així. Podria posar exemples de la vida política actual, per posar exemples, però millor deixar-ho així, amb l’argument principal clar.

El tacticisme ha existit sempre, però quan s’empra per canviar totalment de rumb, ja no és tacticisme sinó una total traïció a les conviccions i a la paraula donada. Si voleu que sigui menys dur, l’acomodació per tal de no afrontar els problemes. També podríem posar exemples aclaridors, però millor deixar-ho en aquesta formulació genèrica.
Però el més greu, i base de tot, crec, és la manca de conceptes ideològics clars i ferms.

Crec que a la base del fenomen hi ha una manca total de conviccions morals, d’ideologia, de caps assentats i ben organitzats, de fermesa personal

Tenim partits polítics, els membres dels quals no tenen cap plantejament global, on mai s’ha fet un debat ideològic, sobre quin model de societat s’és partidari. I així hi conviuen gent de pensament i conviccions antagòniques. També podríem posar exemples.

I, en el cas, de la política espanyola hi ha gent que és antisocial, franquista o simplement delinqüent de guant blanc. Cal qualificar a aquestes persones sense cap mirament. Pervertir o renunciar a la seva denominació clara és contraproduent.

I no parlem dels mentiders compulsius, convictes, que diuen que estan a favor d’una llei essencial, quan sempre han estat contraris a ella.

El capitalisme salvatge no és una ideologia. És sols permetre la manifestació dels més baixos instints depredadors de la persona i, com és comprovat, té efectes secundaris molt greus, amb crisis econòmiques, guerres i convulsions periòdiques, inevitables.

Si es vol un capitalisme regulat, socialdemocràcia, cal regular el mercat. I no és possible deixar per tacticisme la solució per més endavant. Cal lligar els gossos perillosos.