Ja fa molts temps que vaig percebre una situació paradoxal: Totes les referències a descobertes o recerques sobre medicina rebien una calorosa rebuda en els mitjans de comunicació. El més curiós era que moltes vegades el pretès descobriment científic era ad kalendas graecas, ja que sols seria factible i viable al cap de molts anys, a vegades una desena d’anys. Era notícies, a vegades, avançades, d’una hipotètica i molt posterior aplicació pràctica. Aquesta situació amb relació a les descobertes i recerques en el camp científic mèdic eren molt diferents de les que rebien altres sectors científics, alguns igual d’importants, com la sociologia o la psicologia i totalment diferents del que rebien les ciències humanístiques (història, literatura...). Evidentment, hi havia una causa d’aquest tractament diferenciat: Darrere hi havia una indústria farmacèutica, no sols l’àmbit mèdic.

La llarga pandèmia crec que ha empitjorat les coses, ja veurem com esdevé el futur

Jo no soc gaire partidari de prendre medicaments i sols prenc de manera sistemàtica i rigorosa les prescripcions mèdiques en cas de malaltia i complint sempre els terminis i dosificació. Molt rarament prenc aspirines i altres medicaments de baixa intensitat, que molta gent es pren de manera aleatòria, a vegades compulsiva o diària. Avui, a més, quan vas al metge, abans de fer-te un interrogatori sobre símptomes i casuística, i més quan tens una mútua, s’encarreguen proves tecnològiques sense embuts.

Existeix una medicalització del món. Estem davant una molt notable presència de la medicina, millor dit de les farmacèutiques, en l’esdevenir de la quotidianitat, de la vida personal i social. Vivim en un món moltes vegades empindolat.

La llarga pandèmia crec que ha empitjorat les coses, ja veurem com esdevé el futur. Crec que és una situació no acceptable medicament, no correcta i nociva. La vida i la salut són molt importants, massa preocupació per la salut acostuma a ser nociu, i una excessiva dependència de la tecnologia i de la química resulta un empobriment, fent dependre excessivament d’un àmbit, que hem d’emprar i que hem d’utilitzar, però sense dependre d’ell.

En aquest temps de pandèmia hem vist gurus mèdics que s’han convertit, amb un posat dirigista i sacerdotal, a manar sobre la vida de les persones d’una manera dictatorial, com si el factor mèdic (o diríem farmacèutic?) fos l’únic a tenir present. La psicologia i la sociologia són també molt rellevants. El ridícul dels jutges convertits en metges o govern, els quals manaven o decidien sobre qüestions de gestió de la pandèmia, és un altre aspecte absolutament inacceptable, però d’aquest podríem parlar-ne un altre dia.

Tornem a la medicalització del món. És una deriva de la qual hem de fugir. Potser, com tot, cal mesura i seny, però moltes vegades he tingut la sensació que el seu paper dins de la societat era massa rellevant, massa evident, massa publicitada, massa present.