Tinc la impressió que la candidatura dels Jocs Olímpics d’hivern dels Pirineus està vivint les darreres hores, o dit d’una altra manera, la mort (sobtada, per inanició o estrangulament) fruit dels seus errors i de les enveges.

La candidatura als Jocs Olímpics d’hivern, a l’inici Barcelona-Pirineus, tenia al meu entendre un plantejament general dèbil, poc seriós i errat des del mateix començament.
No hi havia lideratge de Barcelona i, menys encara, des del mateix territori. Era un projecte sense cap, sense cervell i comandament.

I si hi havia un cervell i comandament, era des d’una ombra desitjada, que s’ha reflectit en mancances clares en els plantejaments generals polític, social i econòmic i de comunicació del projecte a la societat.

S’havia d’haver començat per aquí: plantejar quines eren les millores que calia al país, celebrar els Jocs Olímpics d’hivern i, posteriorment, optar per un desenvolupament del territori

Però a més, la candidatura als Jocs Olímpics d’hivern del Pirineu, deixava de costat l’exemple del projecte Barcelona 92, i mai es va plantejar seriosament com una possibilitat de millora de les infraestructures del Pirineu català.

S’havia d’haver començat per aquí: plantejar quines eren les millores que calia al país, celebrar els Jocs Olímpics d’hivern i, posteriorment, optar per un desenvolupament del territori. I en aquest apartat de les infraestructures hi ha una llista, tampoc tan llarga, que coincideix amb les demandes històriques del territori català pirinenc.

Per contra, es va optar per assegurar i centrar-se en la participació d’uns agents, les estacions d’esquí, en un projecte liderat per una empresa pública que té sota el seu control la majoria de les estacions d’hivern catalanes.

I arribem a les consultes. Una nova errada de plantejament. Si la candidatura de Jocs Olímpics d’hivern és un projecte de país, cal que els governs estatal, nacional i els ens de govern territorials n’assumeixin la decisió. Es pot fer una consulta, evidentment, però cal que aquesta no consisteixi sols en dir sí o no. La consulta havia de ser una eina de gestió i d’implicació del territori.

I, segona errada, deixar de costat en la consulta territoris que tenen molt a dir, no sols sobre la candidatura sinó sobre les infraestructures que caldria construir i millorar per una correcta gestió del mateix esdeveniment olímpic.

La participació del territori, de les persones i entitats, de manera activa i pel propi interès, és una de les necessitats per l’èxit d’un projecte com aquest.

L’opció d’una consulta vinculant i una segona orientativa, crea un greuge que sols pot traduir-se en un no rotund en la segona, ja que el que es vota en la segona consulta és de segona categoria. Com pots estar a favor d’una opció que t’exclou i et marginalitza.

Els successius fracassos de la candidatura olímpica hivernal de Jaca sembla que han estat assumits per alguns espanyols i aragonesos com una patent d’exclusivitat, sense tenir present que la candidatura Barcelona-Pirineus parteix d’una nova concepció, bona o no, però patent, i que es incentivada des del mateix Comitè Olímpic Internacional (COI).

Masses errades que condueixen a l’evidència de què el joc s’està acabant, amb un resultat dolent, que segueix el seu rumb erràtic i que el joc està a punt d’acabar, però no sols per entrebancs anticatalans interessants, sinó, també clarament, per errades de plantejament d’inici, que s’han anat perpetuant i no s’esmenen.

Els miracles, a darrera hora d’un partit en joc, son sempre per intercessió divina o dels àrbitres.