Estic francament emprenyat. La raó: Un article científic que acabo de llegir que qüestiona la degradació de certs plàstics biodegradables. Us faig una petita introducció a aquest món i després retornem a comentar l’article.

Els plàstics són polímers, és a dir molècules grans (macromolècules) constituïdes per la unió de fragments petits (els monòmers). La gran majoria dels plàstics que ens envolten són sintètics i derivats del petroli. Entre els plàstics naturals podríem parlar dels derivats de cel·lulosa (com a cel·lofana, el cel·luloide o el raió) o del cautxú (com la goma o l’ebonita).

Entre els plàstics derivats del petroli, que són els que ens interessen en aquest moment, tenim el polietilè (PE), el clorur de polivinil (PVC), el polipropilè (PP) i el polietilentereftalat (PET). Aquesta mena de plàstics sempre tenen una degradació natural per sobre del centenar d’anys. Com que se’n fabriquen milers de tones al dia (l’any passat 400 milions de tones a tot el món) generen una contaminació ambiental extraordinària.

Com que se’n fabriquen milers de tones al dia (l’any passat 400 milions de tones a tot el món) generen una contaminació ambiental extraordinària

És entenedor que des de fa anys s’hagi intensificat la recerca de plàstics de característiques similars, però que siguin biodegradables i que s’eliminin de l’ambient en un termini breu. Generalment de menys de 3 anys.

Per a ser biodegradable un plàstic ha de ser metabolitzat (consumit) per bacteris i per fongs. I la degradació serà més ràpida i senzilla si els polímers estan basats en monòmers naturals. Per aquesta raó la majoria de plàstics biodegradables són derivats de l’arròs, blat, blat de moro, patata o palma. S’anomenen bioplàstics i són elaborats a partir de materials base renovables.

Un d’aquests plàstics és el PLA, l’àcid polilàctic, que té unes propietats similars al PE, al PET i al PP. Altres el midó termoplàstic (TPS), similar al PET, o el polihidroxialcanoat (PHA) de característiques similars al PE i el PP.

El PLA es fabrica industrialment a partir d’una fermentació, usualment de residus agrícoles. La seva producció ha tingut una expansió extraordinària, sigui com a bioplàstic o bé com additiu biodegradable en altres plàstics de base de petroli i que en milloren la seva biodegradació.

I ara tornem a l’article que acabo de llegir, publicat a la revista Marine Environmental Research i on hi ha treballat un grup de l’Institut de Ciències del Mar de Barcelona. Resumeixo: quan és en el medi marí, el PLA no es degrada més de pressa que altres plàstics derivats del petroli. Per tant, en el mar els plàstics elaborats amb PLA es comporten igual que la resta. Ara se n’adonen? Ara?

Per tant, emprant bioplàstics elaborats amb PLA reduirem de manera significativa la contaminació terrestre però no la marítima. Cal més recerca, més esforços i, potser, escollir altres bioplàstics.