Quan s’explica una llegenda o es llegeix mitologia sempre hem de tenir present que hi ha una part de realitat, a diferència d’altres tipologies textuals com podria ser el conte. Aquesta setmana que hem passat està plena de mitologia i de llegendes, a part, òbviament, de la realitat.

Sant Jordi, Sant Patró de Catalunya, va salvar la princesa derrotant un drac ferotge, cavalcant sobre un preciosíssim cavall blanc i mostrant la seva Creu vermella com a ensenya. No en va tenir prou amb això que a sobre, de la sang d’aquest maleït drac, en sortir una preciosa rosa que fou entregada a la princesa en senyal d’amor i de victòria.
Pegàs (Pegasus en llatí), fou l’equí més important de l’Olimp. Nascut de Medusa, amb unes ales que li permetien sobrevolar el cel dels Déus i dels humans i cavalcat pel mateix Zeus.

Les ales de Pegàs subhastades pel processisme són les mateixes que ens intenten tallar, dia rere dia, els “nostres” governants

La realitat, però, és que la sempre magnífica Diada de Sant Jordi va acabar passada per aigua i que d’en Pegàs n’han subhastat les ales per mantenir el discurs del processisme.

La nostra llegenda, la de Sant Jordi, ens mostra la victòria de la Valentia i la Bellesa (Sant Jordi i la Princesa) per damunt del Terror (el Drac). Com a catalans hauríem de saber veure que el nostre patró, any rere any, ens marca el camí de la victòria. Però no, no és així. Les ales de Pegàs subhastades pel processisme són les mateixes que ens intenten tallar, dia rere dia, els “nostres” governants, o dit d’una altra manera, els cònsols d’Espanya a Catalunya. Unes ales amb les quals han anat fent papiroflèxia fins a convertir-les en llaços grocs sense sentit mentre intenten eliminar qualsevol signe d’identitat que ens pugui tornar a fer forts, com l’estendard de Sant Jordi, la nostra Creu vermella sobre fons blanc.

Pegàs era un mite, una no realitat. Sant Jordi és una llegenda. Catalunya és la realitat que estem perdent. Que el nostre Patró ens torni a marcar el camí.