Escrivia dies enrere que pateixo una percepció negativa sobre el decórrer polític i social de la nostra societat. Clar que voldria estar equivocat!, però el cert és que ran cada nova atzagaiada el pessimisme va creixent.

Ara, el més tendre, és l’escàndol majúscul de l’espionatge a molts independentistes catalans. Cap òptica de percepció del tema pot no ser negativa, però n’hi ha algunes que són realment preocupants a mesura que es va desembolicant la teranyina criminal.

Des del nostre cantó, em dol el que he sentit a dir per part de diversa gent: però si fa temps que tots sabem que ens espien! Tan ingenu ets com per creure que les clavegueres de l’estat es posen alguna limitació ètica o moral? Que no has escoltat alts càrrecs institucionals en seu parlamentària afirmant de manera contundent que per salvar la “unidad de la patria” estan disposats a fer de tot?

Des del nostre cantó, em dol el que he sentit a dir per part de diversa gent: però si fa temps que tots sabem que ens espien!

Aquest fatalisme creixent em dol. Resto convençut que si deixem d’indignar-nos, d’expressar rebuig, si mostrem indiferència com a societat estem perduts. El Gobierno de l’estat, primer va intentar dissimular, però quan la notícia ha anat guanyant ressò mundial han començat a prendre consciència que potser no aturaran el gran incendi a galledades.

Crec la pregunta principal que cal fer-se és: van ser organismes dependents del govern espanyol els que van proposar, finançar i ordenar l’espionatge massiu, incloent-hi gent que no eren gens sospitosos de cometre cap dels delictes pel que fou creat el programa Pegasus? Si es va fer des del govern, les responsabilitats van de ministre cap amunt.
Però pitjor encara que hagi estat l’estat paral·lel, elements que no se sotmeten a cap control democràtic. Algú és tan innocent per creure que una investigació interna farà aflorar res? El Tribunal de Cuentas ha posat ja mans a la feina per recuperar els milions que ha costat aquest previsible delicte? Si es van espiar advocats de la defensa durant el judici del Procés, això no l’invalida? Podria arribar a ser que fins i tot el Tribunal Supremo n’estigués al cas?

Va dir Rubalcava, secretari general del PSOE “España pagarà durante años el coste de la represión del proceso catalan” I tant! Clar que el cost econòmic i social de la repressió l’estem pagant tots els demòcrates. Milions d’euros. Mentre el desprestigi de la justícia, de les institucions espanyoles va creixent fins a assolir un molt alt al nivell, al d’altres països de dubtosa reputació democràtica, tipus Turquia, Rússia... Com ells, van perdent, a gavadals, fiabilitat i prestigi.

Torno al principi: em dol molt el fatalisme social envers la pèrdua continuada de drets. A Espanya, el temps està mostrant descarnadament els errors cabdals del règim nascut el 78 que a canvi d’amnistiar a uns quants perseguits d’esquerres, els engiponaven un passi en blanc per centenar de milers de franquistes, que és clar han anat aprofitant tanta indulgència per recuperar el domini de les més altes institucions del poder. A això hi hem d’afegir que el gran partit de l’esquerra espanyola, el PSOE, sembla obsedit en el fet que res canviï en consolidar aquest sistema repressiu i corrupte. Què és sinó la ferrenya defensa de la monarquia, no fos cas que l’entramat se’ls desmuntés i, també ells, perdessin el munt de privilegis consensuats i compartits amb la dreta franquista.

Sé prou bé que tot plegat no va més enllà de lamentar el maltractament i l’angoixa que es deriva del fet de pertànyer a un estat putrefacte. Quan de fàstic em genera la impossibilitat de deixar de ser tractats com a vassalls d’una colònia, de patir la repressió i l’espoli. En tot cas crec que som molts els que estem pel NOT SURRENDER.