Quan has de triar un tema, són tants els interrogants que planteja el nostre món, tan inestable, tan canviant, tan complex, en constant mutació, amb problemes heretats del passat i amb nous entrebancs inesperats, que no saps per quin decantar-te. Entenc que els polítics sovint presentin una visió més edulcorada de la realitat amb la finalitat de justificar la seva gestió, però hi ha problemes endèmics que eren, són i em temo continuaran sent irresolts i amarats de provisionalitat tot i que siguin vitals per a la construcció d’una societat més justa i habitable. Aquest cop trio la docència. Ja estem habituats que sempre s’emprin petites solucions d’emergència en comptes d’abordar els problemes en la seva totalitat.

Fins que no siguem conscients que és feina de tots, que els professors no poden fer-ho tot ells sols, no arreglarem res

Darrerament, he llegit a la premsa canvis que indiquen una carta de navegació que segueix a la deriva. No és esperpèntica la rotunditat del titular que afirma que la selectivitat va batre rècords d’aprovats el 2021, tot i la pandèmia? Un 93% quan als anys setanta només ho feia un 70%. Amb lletra més petita, però, llegirem que les proves han estat “suavitzades”.  Amb la finalitat potser de maquillar uns resultats i evitar la sensació de fracàs?  Té sentit que la llengua i les matemàtiques, dues assignatures cabdals dins el currículum escolar, vegin reduïda la seva importància? No serà que rebutgem l’esforç continuat que requereixen aquestes matèries? A què ve que augmentin les optatives al batxillerat, passant de quatre a nou? Acabarem per poder escollir l’optativa de macramé? Es veu que es fusionaran assignatures per suavitzar el salt a l’ESO. Això és degut al fet que es tem que els nens i nenes es trenquin com figuretes de vidre davant el “nivell” exigit?  Com és possible que la frase “necessita millorar” pugui semblar massa dura? A qui se li ha acudit la idea de que les correccions en tinta vermella poden traumatitzar els adolescents? A qui se li ha ocorregut que les notes de final de trimestre siguin substituïdes per un informe? Tenim potser horror a les xifres, elles sí tan categòriques? Els alumnes de batxillerat podran passar de curs amb tres suspensos? Quin sentit té esforçar-se, en un moment de la vida que tantes coses t’atrauen si, permissius com ens hem tornat, els hi aplanem el camí?

Podríem continuar amb un reguitzell d’absurditats que no fan més que desviar l’atenció del principal repte que té l’educació dels qui seran els protagonistes del futur. Fins que no siguem conscients que és feina de tots, que els professors no poden fer-ho tot ells sols, no arreglarem res. Fins que els pares no s’impliquin en el procés educatiu, no facin la part que els pertoca, estarem donant pals de cec. És possible que un pare arribi a dir, davant un informe negatiu sobre el comportament de la seva filla, i això no és ficció, que sempre es creurà la versió de la noia perquè ell l’ha educat satisfactòriament i està convençut que sempre dirà la veritat? És possible que quan se li diu que l’incident ha estat en presència de tota la classe manifesti que els alumnes donaran sempre la raó al mestre per por a un suspens? És possible arribar a dialogar, a sintonitzar quan parlem llenguatges tan diferents?

Hi ha un perill molt gran, que el professor vegi que repartir bones notes no comporta mai queixes, no importa quins siguin els coneixements assolits. Volem ser enganyats? Que diríem si el metge ens donés bones notícies en comptes de transmetre una diagnosi adversa. Un examen és també, si està ben preparat, una radiografia, no per premiar l’esforç acomplert o castigar la manca de progrés, ans un dictamen que ens ha d’ajudar a fer que les properes “radiografies” surtin millor, que hem seguit la teràpia recomanada. Fins que no valorem la tasca dels docents i reconeguem que hi hem de ser tots per donar als nens i adolescents tots els recursos possibles per encarar amb més garanties un futur cada cop més enrevessat, no aconseguirem que la propera generació sigui millor que la nostra. I més feliç.