Imagina que cada dia, anant cap a la feina et topessis de morros amb un fossar de 3 metres d’amplada que envolta l’edifici. Podries anar a treballar? Imagina que el 061 només atengués en coreà. Podries accedir a l’ajuda que necessites? Aquesta és la realitat amb la qual moltes persones es troben, sigui de manera temporal o permanent. Cada dia les persones ens enfrontem a múltiples problemes d’accessibilitat tant en l’àmbit privat com en el públic. Un d’aquests problemes són les barreres arquitectòniques.
Per definició, les barreres arquitectòniques són obstacles que impedeixen que determinats usuaris puguin accedir a un espai o moure-s’hi lliurement. Moltes persones es troben amb grans dificultats per moure’s pel carrer, per accedir a determinats edificis o al transport públic o, fins i tot, per desenvolupar-se de manera autònoma dins la pròpia llar. Per què és important eliminar les barreres arquitectòniques? Doncs perquè per a moltes persones no estem davant d’una qüestió de comoditat sinó de necessitat. La necessitat de garantir que totes les persones tenim les mateixes oportunitats de mobilitat. Cap persona hauria de perdre la seva autonomia a causa d’obstacles que es poden salvar o que, directament, no haurien de ser-hi.

Oposat a les barreres trobem el concepte d’accessibilitat. Considerem accessible tot entorn (o servei, objecte, instrument, eina o dispositiu) que permet a qualsevol persona l’accés, la utilització o el gaudi de manera normalitzada, còmoda, segura i eficient. Un espai accessible de manera universal ha de permetre la igualtat en l’ús. També ha de ser flexible, simple, funcional i presentar tolerància a l’error mentre en fem ús. Finalment, ha de tenir unes dimensions apropiades a tots els usuaris i el seu ús ha de suposar un baix esforç físic.

Arribats a aquest punt, cal posar sobre la taula el cas de barrera arquitectònica més flagrant que patim a Ripoll: la nul·la accessibilitat del Pont de Ripoll o Pont d’en Calatrava

Arribats a aquest punt, cal posar sobre la taula el cas de barrera arquitectònica més flagrant que patim a Ripoll: la nul·la accessibilitat del Pont de Ripoll o Pont d’en Calatrava. Aquest pont es va construir, certament, sense tenir en compte cap dels criteris d’accessibilitat universal que acabo d’esmentar. Era un altre moment històric. Vull creure que avui això seria impensable, que un pont no s’aixecaria donant l’esquena als molts usuaris que no el podrien fer servir. La construcció civil que serveix per unir per excel·lència resulta que hi ha ripollesos que no la poden fer servir. És una qüestió que a molts ens preocupa enormement i a la que cal posar fil a l’agulla de manera immediata perquè fa massa anys que ho esperem.

La solució que, amb diferència, millor compliria amb els criteris d’accessibilitat universals ja esmentats és allargar el Pont mitjançant una rampa en direcció al carrer Núria. Per a fer-ho caldria aixecar, òbviament, algun pilar entre el final actual del Pont i l’Avinguda del Tèxtil. Sembla que l’Agència Catalana de l’Aigua (ACA) s’hi oposa per una hipotètica cota d’inundació a 500 anys vista. En una zona sense habitatges. Amb un Centre Cívic, una caserna de la Guàrdia Civil i uns equipaments esportius per sota de la cota del Pont. El problema és una riuada que pot passar o no els pròxims 500 anys en una zona, repeteixo, no habitada? Que no tenim un bon pla de Protecció Civil davant aquesta i altres eventualitats? Si s’inundés el Pla, què en seria del Barri Vell? Què en serà del Pont d’en Calatrava d’aquí a 500 anys? Perquè cap dels ponts que tenim actualment a Ripoll s’acosta ni remotament als 500 anys...

Es veu que nosaltres no podem eliminar de manera eficient les barreres arquitectòniques del Pont d’en Calatrava, però pensa assumir l’ACA alguna responsabilitat per les conseqüències d’haver obligat a rebaixar la resclosa del Pla? Perquè aquestes conseqüències sí que són reals ja ara i no d’aquí a 500 anys. Només treure el cap per algun d’aquests ponts que tant molesten l’ACA podem veure els rius mig secs, amb una làmina d’aigua cada vegada més estreta, les canalitzacions del clavegueram a la vista en determinades zones i els ponts i edificis mig desfalcats. Totes aquestes conseqüències no són gens hipotètiques, són ben reals. Cal que se’ls faci sortir del despatx i trepitjar allò que, des de la capital, en diuen “territori”. Que vinguin aquí a explicar-nos a tots els que patim el Pont d’en Calatrava perquè hem de veure cada dia els intestins de les edificacions properes als rius, però no podem anar a peu de l’estació de Renfe al carrer Núria en menys de cinc minuts. Com sempre, perquè això sigui possible cal una bona dosi de valentia política.