No m’he llegit la modificació de la Llei i en faré un article. Podria ser molt agosarat, però el fet és que la situació actual és tan dramàtica que no em cal llegir quin és el canvi, perquè qualsevol canvi i qualsevol mínima reducció és, amb tota seguretat, un error.

Ara mateix, legalment, la llengua vehicular de tot l’ensenyament públic a Catalunya ha de ser el català (excepte en els ensenyaments d’idiomes). Aquesta és la base legal, però la realitat tots sabem que és una altra, o almenys us asseguro que ho és on treballo jo, a l’àrea metropolitana, però, desenganyem-nos, també, pel que em trobo, ho és als barris més catalanoparlants d’aquesta zona.

Si amb la llei a favor ja hem perdut aquests espais, què passarà quan ja no els reguli ni la llei?

Sí, podríem dir que en general els professors fan les classes en català, però l’educació és molt més que això, i el molt més que això és cada cop més en castellà, o pràcticament sempre: tutories, patis, menjadors, contacte entre alumnes, preguntes dels alumnes, treballs en grup, treballs de recerca, sortides, tallers, converses informals, extraescolars, reunions, documents, xerrades, colònies... Cal que continuem?

Si ara mateix els pocs que lluitàvem per l’educació pública en català podíem demanar que totes aquestes activitats fossin en la nostra llengua no només per l’empara de la pedagogia o els beneficis cognitius, sinó per la llei, qualsevol petita concessió ja no ens permetrà fer-ho. I si amb la llei a favor ja hem perdut aquests espais, què passarà quan ja no els reguli ni la llei?

Sí, hi ha una sentència, però acceptarem aquesta i totes les que vindran encara que els beneficis pedagògics i cognitius indiquin el contrari? Les maquillarem fins que perdem la llengua a tots els espais? Qualsevol reculada és un error i són errors molt ben treballats per l’Estat espanyol. La llengua vertebra la nació. Si no hi ha llengua, no hi ha nació. Ells ho tenen clar, només cal que els nostres polítics ho entenguin o ja saben que des de l’Assemblea preparem la llista cívica perquè qui encapçali el país tingui clar, com a mínim, amb què no ens podem fer enrere.