Falta un any per les eleccions municipals. Ja es comença a notar aquella flaira que ho remou tot. Els companys de partit passen a ser adversaris. Els trànsfugues passen a ser herois. Els alcaldes que pleguen passen a ser oblidats. Els nous alcaldables passen a ser adorats. Els ciutadans passen a ser votants. Les reformes ajornades durant anys passen a ser prioritàries. La màniga ampla de la policia local s’endureix. De sobte, tot sembla volgudament més fàcil per accedir a determinats serveis municipals. És normal que així sigui. En aquestes èpoques preelectorals cal mantenir al galliner content. Tot i així, tots els supòsits que sustenten aquest canvi són erronis. Qui consumeix els serveis municipals no és l’electorat. És el que anomeno “la paradoxa dels serveis municipals”.

En aquestes èpoques preelectorals cal mantenir al galliner content

Els darrers dies estem veient com molts alcaldables oficials i oficiosos aprofiten l’actualitat per marcar un perfil propi. Jocs Olímpics, català a les aules, causes judicials, mobilitat, inseguretat ciutadana i un tren que fa pena. Tots aquests esforços per diferenciar-se atrauran titulars, sacsejaran consciències i, fins i tot, mobilitzaran algun votant. No obstant, només seran l’avantsala d’una maquinària electoral que es mou entre bambolines. Al dia a dia, la batalla es trasllada a l’esfera institucional. En aquest terreny, els governs compten amb molts recursos, però proposar des de l’oposició és gratis. Com hem pogut veure aquesta setmana al Ple de Ripoll, apareixeran noves mocions per marcar l’agenda pública. Res nou, però alerta, que això cala. És aquí on l’Administració es protegeix buscant persuadir els seus propis usuaris. S’utilitzarà l’experiència del ciutadà com a reclam. I ben fet que faran! De què es tracta a les eleccions municipals sinó de posar a judici els serveis que hem rebut com a ciutadans?
El problema és que els nostres serveis estan dissenyats per afavorir els extremismes. Sona radical, així que m’explico amb un exemple.

“El cos de policia és racista?” Aquesta és la primera pregunta que trasllado als meus alumnes quan faig la sessió d’Audiències hostils del mòdul de Comunicació Política Local. És una provocació, però funciona. La resposta sol ser 50%-50% i llavors només cal descarregar una bateria de preguntes per entendre la lògica:
• La policia actua majoritàriament d’ofici o “sota demanda”? Resposta: la majoria d’actuacions rutinàries venen a partir d’alguna trucada dels ciutadans.

• Quin és el perfil del ciutadà que truca més sovint: joves, immigrants i adults amb agendes ocupades per les obligacions professionals o gent gran, assentada en el municipi, assidus en la vida pública i amb temps lliure? Resposta: Està comprovat que la majoria de denúncies ciutadanes provenen dels mateixos ciutadans i que és un perfil benestant i que disposa de temps per adreçar-se als ens públics més enllà de les ocupacions professionals, socials i familiars.

• Les preocupacions més habituals d’aquests perfils coincideixen amb la resta de la ciutadania? Resposta: El que defineix el perfil denunciador sempre és la protecció de l’status quo, mentre que el bé comú pot variar en funció dels anys.

• Aquesta disfunció la trobem també en altres serveis municipals? Resposta: Sí, la majoria segueixen la mateixa lògica reactiva per part de l’administració.

• Quin és el perfil que fa decantar la balança en unes eleccions normalment? Resposta: l’electorat indecís que, precisament, coincideix amb aquells que menys accés tenen als serveis municipals i, per tant, són invisibles als ulls de l’Administració.

En definitiva, titllar la policia de racista o altres serveis municipals de classistes és una beneiteria més gran que el campanar de Santa Maria, però està clar que el model de serveis ens porta a magnificar els postulats reaccionaris per sobre de les inquietuds de progrés. Farien bé els alcaldables de tenir-ho en compte abans de posar més llenya al foc. Els cordons sanitaris contra l’extrema dreta no serveixen de res sense que l’engranatge institucional remi proactiva i persuasivament cap a buscar aquells ciutadans que avui ni hi són ni se’ls espera.