Si ara fes cas de tot el que he escoltat els últims dies sobre l’atenció primària al Ripollès, n’hi hauria per destituir tots els càrrecs als Cap, a l’ABS de Ripoll, a l’hospital de Campdevànol i fer cau i net. La gent, els pacients se senten mal atesos, deixats, fins i tot alguns maltractats, lingüísticament parlant. Molts han optat per anar a la privada per resoldre els seus problemes. És una situació que ens ve de lluny. N’hi ha que ja ens ho havien avisat que passaria, metges i infermeres, havien activat les alarmes amb les retallades del 2012.

La resposta dels directius sempre és “no hi ha pas denúncies! Si tan malament ho féssim hi serien” i tan amples

Ara no es troben metges o infermeres que vulguin treballar a les zones rurals i alguns directius que hi treballen pleguen pocs dies després de denunciar la falta de personal.

Per minimitzar aquesta situació la Generalitat vol promoure un programa per incentivar, fins a 9.000 euros a l’any, els professionals que es vulguin desplaçar a treballar zones com el Ripollès. Alguns directius mèdics d’aquestes zones diuen que els professionals prefereixen anar a treballar a hospitals més grans perquè hi poden fer investigació i disposen de més mitjans. Potser si tenen raó, però jo em demano si aquest incentiu econòmic és prou alt per a compensar, per exemple, el preu de l’habitatge en zones com les Vall de Ribes o Camprodon. Aquí caldria afegir-hi que el personal contractat sigui suficient per afavorir una millor conciliació familiar i tingui prou flexibilitat per poder traslladar-se a investigar en hospitals més propers, que no siguin a Girona o Barcelona. Això potser fins i tot animaria a tornar a aquells que han marxat a treballar a l’estranger. I cal recordar que sort n’hem tingut de la professionalitat de la majoria de metges i infermeres durant la pandèmia. La majoria són de 12 en una escala de 10.

Que a més, no surten prou metges i infermeres de les nostres universitats i centres d’estudi també és sabut, no descobreixo la sopa d’all, per tant, a més de contractar metges i infermeres de fora, cal posar fil a l’agulla per resoldre aquest problema.

Però res, res d’això justifica l’emprenyament d’un pacient o el disgust per l’atenció que ha rebut. Ara, aquest personal cal que denunciï. Quan els periodistes pregunten pel mal funcionament de la sanitat a casa nostra, per aquestes queixes que t’arriben a l’orella, la resposta dels directius sempre és “no hi ha pas denúncies! Si tan malament ho féssim hi serien” i tan amples. Això posa de manifest que cap de les cinc o sis persones que et trobis en un matí hagin denunciat per escrit el tipus d’atenció sanitària que han rebut. Si no denunciem, no ens queixem. Si, en un lloc petit es coneix tothom, però la NO denúncia ens pot portar a la desaparició del servei als nuclis rurals. Ah! I cal exigir un bon servei i, sempre, sempre, en català.