Des de fa ja uns mesos, assistim a un debat histèric sobre la candidatura Barcelona-Pirineus als jocs d’hiverns entre parts enfrontades. Ambdós bàndols van força lleugers d’arguments i propostes raonades. Els arguments retòrics d’uns i altres se solen sostenir amb la simple opinió, sense dades, ni anàlisis pressupostàries o perspectiva. Si un agafa distància de tot plegat, les coses no són ni blanques ni negres, especialment de les postures irreductibles i poc permeables dels dos bàndols, tant dels del si a tot, els de la barra lliure o el som-hi que això són quartos! Com dels partidaris del no a tot. A hores d’ara estem instal·lats en un debat sense una proposta concreta damunt la taula i amb un foc creuat de tòpics força suats.

Intentaré desgranar en aquest article, el meu humil parer sobre el despropòsit de tot plegat. D’entrada, deixar clar que ha estat un error manllevar-li a la comarca del Ripollès el dret a decidir en la consulta sobre la candidatura. Ara resulta que per alguns prohoms de Barcelona, el Pirineu comença a La Molina! Vam començar amb mal peu.

En segon lloc, i que consti que no em deixo influir per la calda actual, és un fet incontrovertible que el 2030 o 3024 anirem escassos de neu al Pirineu. Hi ha solucions? Segur. Al Golf Pèrsic també hi esquien. Però a hores d’ara ningú ha fet números realistes del que implica una fabricació de neu massiva com ha passat a la Xina.

A hores d’ara ningú ha fet números realistes del que implica una fabricació de neu massiva com ha passat a la Xina

Per contra, hi ha un argument ple de sentit comú que resa com un mantra: que no caldria l’excusa de l’organització d’un magne esdeveniment com els jocs d’hivern per resoldre el crònic dèficit d’infraestructures del Pirineu i Prepirineu. Això és cert, però els soferts habitants d’aquesta colònia d’Espanya que és Catalunya sabem que any si, i any també, la metròpoli espanyola ens escanya sistemàticament, incomplint inversions i regatejant recursos. Potser en un país escandinau o centreeuropeu no caldria, però amics, som súbdits de la corona espanyola, i mentre encara ho siguem, haurem d’inventar xous com aquest per obligar-los a invertir. Com estaria Barcelona si no hagués estat pels jocs? Encara estaríem discutint el projecte de la ronda de dalt i la de mar.

Als partidaris dels jocs i especialment a algunes institucions, se’ls hauria de demanar ja una proposta concreta i les xifres que tenen al cap, especialment d’on sortiran les partides de les diferents administracions per dur-ho a terme. Sabríem de quin mal hem de morir. Sabríem, també quina alteració del territori comporta, és a dir, l’ampliació de pistes o la connexió d’aquestes. Amb llum i taquígrafs. Per fi entraríem en un debat menys còmode per la demagògia d’uns i altres. Coneixeríem si realment hi ha una ampliació d’instal·lacions turístiques, hotels, parcs d’apartaments... Aquest és un fet rellevant perquè darrere s’hi amaga el debat de fons. El debat sobre el futur econòmic i social del Pirineu. I en aquest debat, el populisme del front del no a tot campa sense complexos. Un exemple és la difamació dels hotels. Aquesta campanya irracional contra els hotels ja l’hem viscuda a Barcelona. L’hotel és precisament l’antídot a la proliferació desmesurada d’urbanitzacions, d’apartaments i de xalets. L’hotel és, per contra, un llit calent pel qual van passant turistes sense una gran ocupació del territori. Contracta gent amb garanties i de forma estable, i paga impostos. Sense els hotels, entrem en el terreny de l’economia submergida i el descontrol. Només cal revisar l’ocupació mitjana dels apartaments i de les cases de 2a residència a les comarques del Pirineu, la qual no arriba ni a un mes a l’any. Però alguns segueixen amb la campanya contra el sector turístic, com si hotelers, els restauradors i altres equipaments com els càmpings fossin els culpables del monocultiu que s’hi ha consolidat. La paradoxa és que els mateixos que s’oposen als jocs exigint un altre model econòmic, són els primers que s’oposarien a la creació o a la millora d’infraestructures i equipaments. Si volem equilibrar l’estructura econòmica d’aquestes comarques amb el sector secundari i industrial, necessitem millors carreteres, túnels, variants, polígons industrials ben equipats, camps solars, aerogeneradors, deixalleries, millora de les connexions elèctriques per disposar de més capacitat energètica, també més xarxa de telecomunicacions, i així un llarg etcètera. En contra de tot això, el bàndol del no emergiria, segur, amb tota potència desfermada.
Massa sovint assistim a una visió urbana del Pirineu que el redueix a una reserva natural que obre portes de divendres a diumenge. Un jardí salvatge en el qual no s’accepta l’acció humana.

Potser ja és hora que el govern presenti una proposta detallada, sabent què implicarà tot això, hi podríem prendre partit. Mentrestant estem tots donant voltes al peripatètic sense nord. Potser saben les xifres i les obres previstes ens adonarem que la cosa no és ni blanc ni negre, sinó una complexa qüestió de grisos. Que els jocs no són la solució a tot, i que ben segur tindran un alt cost. Però jo ja em conformaria en què es limitessin al desdoblament de la línia de tren Barcelona – Puigcerdà. Només per això valdria la pena. Tanmateix, vist com funcionen tots els governs espanyols, molt em temo que ni això passarà.