En la reveladora conversa que fa uns quants anys van mantenir el ministre Jorge Fernández Díaz i el cap de l’Oficina Antifrau de Catalunya Daniel de Alfonso, aquest últim manifestava: ‘Les hemos destrozado el sistema sanitario... En fin, yo soy español por encima de todo, lo tengo claro>. Una revelació altament patriòtica que lligava amb la greu manca de liquiditat que va patir la Generalitat des del 2011 de resultes de la crisi econòmica. Aquest és un dels problemes, el finançament, però no l’únic.

Hi ha la tendència a idealitzar els temps passats. Sovint, personal sanitari i usuaris emfatitzen sobre una meravellosa sanitat pretèrita que mai no ha existit. Quan elogiem la vella atenció mèdica en comparació amb l’actual, acostumem a referir-nos a alguns trets patriarcals totalment periclitats. Jo no estic satisfet de la sanitat que he viscut ni de bon tros: massificada, apressada, burocratitzada i explotadora del seu personal. Tanmateix, hem millorat molt amb el pas dels anys? Crec que no prou.

Calen uns canvis estructurals profunds que no sé si veurem aviat

La notícia és que Ripoll s’ha quedat amb pocs metges i que ningú no vol venir. Per què passa això? Com sempre, les coses venen de lluny. Per exemple: un dia, ja fa temps, algú va decidir obligar els metges a jubilar-se a 65 anys. Allò va significar la retirada de molts professionals que fins aleshores havien plegat als 70 i, la majoria, així desitjaven continuar-ho fent. Diferent seria ara que es pogués comptar amb aquests facultatius! Un segon exemple: molts joves tenen veritable vocació per estudiar medicina, però com que l’accés a les facultats és tan exigent amb les notes de tall i no es té en compte els veritables interessos, es crea un perfil de futur galè que només el satisfarà la superespecialitat, la recerca, l’hospital i anar-se’n a l’estranger. A l’hora de fer el MIR, l’especialitat de medicina familiar i comunitària queda buida. Res d’anar a exercir a un poble o a un CAP de barriada. Tercer: Jo sempre vaig tenir la sensació que el metge d’ambulatori el primer dia de feina havia arribat al seu sostre laboral. És a dir, que no hi havia cap promoció, incentiu o millora. Algun dels sistemes implantats, com la Direcció per Objectius havien estat inventats per a un altre tipus d’empreses i l’arbitrarietat en l’aplicació i l’economicisme els van devaluar. Paradoxalment, l’única manera d’ascendir és deixant de fer de metge, és a dir, dedicant-se a la gestió, coordinació, direcció o administració. Per no parlar de la indigerible burocràcia a què es veuen abocats els professionals, als recursos tècnics insuficients i a les modestes remuneracions en comparació a les que es perceben a Europa.

Fa pocs dies, la ministra de sanitat va anunciar un canvi urgent en la normativa per facilitar la contractació de metges extracomunitaris, és a dir, no europeus. És la solució? Evidentment no, només és un pedaç. Tant de bé que podrien fer aquests professionals als seus països d’origen, mentre els d’aquí se’n van! Conclusió: calen uns canvis estructurals profunds que no sé si veurem aviat.