Aquest dissabte la població de Ripoll, el Ripollès i gent de comarques veïnes vam gaudir d’un concert memorable, inoblidable, màgic. L’any que ve hi hem de tornar Randellaires. Hem de fer que ressonin any rere any la veu dels nostres ancestres. Ens reconeixem en les lletres que canteu. N’hi ha que hem tingut la sort de sentir aquestes tonades de la veu dels avis, no tant dels pares perquè la fàbrica se’ls menjava les hores i la son. I els fills l’han sentida gràcies als vostres discos. Vosaltres vau dir que no sou professionals que representeu la veu del poble, aquesta veu que escolta massa música, però canta poc. Ens vau animar a cantar, a cantar allò que va passar i a posar música a tot allò que passa i que censuren. No oblidem que el raper Pablo Hasél encara és a la presó i que el raper Valtònyc finalment lliure a Europa perquè la fiscalia ja ha anunciat que no recorreria contra el rebuig a l’extradició encara és a l’exili. Aquests dos artistes canten veritats com temples, però que com que fan mal a les orelles dels jutges en reben les conseqüències. Quina vergonya!

Els jutges es quedarien amb un pam de nas, els faríem callar de soca arrel

Tu de què rius? És la cançó que des de fa divuit anys han entonat tots els nens i nenes del Ripollès quan han passat pel 5è de primària, encara que facin veure que no la recorden la tenen ben registrada a la memòria, enmig d’altres tonades i d’altres sons. Sempre podran entomar-la per recordar els noms dels rius de les nostres valls (que esperem que el canvi climàtic no ressequi). Mestres i alumnes la van cantar tot rebent un homenatge per part dels músics i públic. Els aplaudiments ressonaven a la plaça.

Moments inoblidables amb l’esbart dansaire de Ribes, el gegant de Vallfogona, la Santa Truja patrona de les botifarres, el no als Jocs Olímpics. Cançons d’antes amb el saber dir d’en Vicenç Andrés Estelles cantat per en Miquel Gil exmembre del grup Al Tall. El pas per l’escenari de tots els altres artistes que han tocat i cantat amb el grup. I per damunt de tot l’estima del públic. La plaça del monestir plena a vessar. Els Radellaires deixen ben viva la veu dels cantadors que malden per trobar aquelles lletres de les àvies que encara s’entonen al Pirineu, a ses illes, a tot Catalunya. Aquestes lletres i aquestes veus que han de continuar entonant allò que sabem i allò que hem d’aprendre.

Una bona manera per estimar i sentir la llengua és escoltant i entonant aquestes tonades. El ressò de la música popular i dels nostres poetes. Molts estudiants de les zones metropolitanes de Barcelona no volen quedar-se orfes de la llengua que es parla al país on viuen, per què els hi neguem? Per què no els ajudem a sentir el lloc, a estimar-lo i a estimar-se compartint la música com a llenguatge universal? Els jutges es quedarien amb un pam de nas, els faríem callar de soca arrel. Compartint les llengües, compartint la música, compartint les danses, compartint les lletres per entendre’ns, per conèixer-nos, per aprendre, sense complexos. Tot per ser conscients del lloc d’on venim, del lloc on som i d’on podrem ser. Gràcies, Randellaires ens heu ensenyat a fer estimar la llengua i les llengües.