El concepte de sostenibilitat va sorgir en el marc de Nacions Unides el 1987 per buscar una sortida als reptes d’un desenvolupament que revertís els greus desequilibris Nord-Sud. El 2015 es va aprovar l’Agenda 2030 amb 17 objectius concrets (ODS), però el temps passa i els indicadors empitjoren en lloc de millorar. Aquesta idea de desenvolupament sostenible vol incorporar la preocupació i la recerca de pràctiques econòmiques viables i respectuoses amb el medi natural i equitatives socialment.

És possible un desenvolupament sostenible? No mentre encara mesurem la nostra activitat econòmica únicament amb el PIB i amb l’objectiu de créixer. No perquè totes les evidències científiques ens diuen que estem arribant a un punt de no retorn. La realitat, conseqüència de l’acció humana, s’imposa cada dia més; en els darrers anys hem passat de parlar de Canvi climàtic a parlar d’Emergència i de Col·lapse. Els símptomes els podem veure en la sequera i els grans incendis, però també en l’augment de les migracions.

Els límits del planeta i l’increment de conflictes ens han de convèncer que és desitjable una vida més austera

Quins són els límits del creixement? La necessitat continua de més recursos naturals té un clar límit en el mateix planeta, però també cal afegir els canvis que experimentem amb l’escalfament global. El pic del petroli, ja pronosticat als anys 70, és una realitat palpable i no només afecta la nostra mobilitat i als transports; tot depèn del petroli i sobretot el model de producció d’aliments arreu del món depèn absolutament dels fertilitzants químics que alhora necessiten gran aportació d’energies fòssils per a sintetitzar-se. A més, la pandèmia ja va posar en dubte la globalització, el turisme i el comerç mundial, i ara el desabastiment de materials posa en crisi la indústria.

És necessari el decreixement? Sí. Si volem apropar-nos a la idea de sostenibilitat, ens cal un decreixement i un sistema econòmic que no es basi en el lucre i que tingui en compte el seu impacte mediambiental i social, que posi les cures a les persones i l’entorn al centre, que imposi una governança horitzontal i es preocupi per la seguretat alimentària per sobre dels beneficis. Els límits del planeta i l’increment de conflictes ens han de convèncer que és desitjable una vida més austera.

Les propostes ja existeixen: l’agroecologia, el consum responsable i el residu zero, l’economia circular, les energies renovables, vehicles compartits... tot això implica evidentment reduir dràsticament el nostre consum i mobilitat. Per què sembla tan difícil? No és només una qüestió de decisions individuals. Hem de tenir clar que el funcionament del sistema capitalista es basa en el deute, per això cal continuar creixent i endeutant-se per pagar el deute anterior i aquesta espiral és la que fa tan difícil pensar en una sortida, un decreixement... i continuem fugint endavant.