El món de l’economia està canviant a molta velocitat. Tots els indicadors mostren que hem començat la caiguda cap al pendent, encara que les vacances de l’estiu no deixen veure-ho amb claredat. Senyals com la morositat en les targetes de crèdit són indicadors forts per preveure que al mes d’octubre tindrem una caiguda de l’activitat important. A això cal afegir el risc que el gas arribi a valors de 300 €/MWh i l’electricitat a 550 €/MWh, que encara enfortiran més les tensions econòmiques.

En aquest escenari la indústria ho passarà malament. I al Ripollès li passarà com a la resta de Catalunya. Possiblement, l’exportació sigui la millor sortida. Pensem, per exemple, que hi pot haver talls de gas a Alemanya i a altres països del centre i est d’Europa. Això podria portar que les exportacions catalanes supleixin part dels talls i de les interrupcions industrials d’aquests països. Penso, per exemple, en Comforsa que es podria veure beneficiada per un escenari catastròfic, semblant al que hi va haver durant la primera Gerra Mundial el 1914 quan Europa va quedar desbastida i Catalunya va ser el primer productor.

Les indústries poden començar per posar fotovoltaica als teulats i en terrenys no ocupats

Però no cal confiar en escenaris improbables, el que cal és fer front a la situació. Actuar en un escenari de baixa demanda i alts preus energètics és complicat. Per un costat el comprador ja no té més poder de compra, i per l’altre els costos forcen a apujar preus. L’única sortida és la de repensar els productes, fent possible la incorporació de menys matèries primeres, menys energia de fabricació, menys embalatge i menys transport. Cal actuar en tota la cadena de forma integral.

El PIB industrial del Ripollès en l’últim decenni, tot i tenir alts i baixos, marca una progressió creixent d’un 6% en tots aquests anys. No és gaire creixement una mitjana del 0,6%, però pot ser una indicació de cap on van les coses. Si no es creix en producció, cal créixer disminuint costos, estalviant en matèries primeres, reciclant i en energia.

Pel que fa a les energies renovables, és difícil créixer al Ripollès, car la hidràulica ja està molt explotada, no hi ha vent a llocs accessibles i no protegits, i la fotovoltaica no té massa superfície sense fer mal al sector primari. Però cal fer el camí. Les indústries poden començar per posar fotovoltaica als teulats i en terrenys no ocupats, tanmateix on hi ha una possibilitat és en l’energia tèrmica. Les calderes de biomassa són inversions fàcils. Més difícil és la producció de gas renovable. La producció de biogàs a partir de la fermentació de residus orgànics urbans, ramaders i de la indústria agroalimentària, així com de fangs de depuradora i de biomassa, hauria de ser un camí d’obligat compliment. Com sempre fa falta algú que lideri aquestes accions, que sempre són en forma col·laborativa entre sector primari, industrial i públic. Més difícil és produir gas a partir de la combustió anaeròbia de la biomassa, però ara es fan avenços prou significatius pel futur.

El Ripollès té un consum d’energia de 533.000 MWh que, per produir-ho amb només energia fotovoltaica necessitaria una potència de 340 MW ocupant una superfície de 640 ha. A la Vall de Camprodon vaig calcular que, si tots els municipis aporten una superfície de 8 ha, més un petit parc eòlic a Setcases, la vall podria tenir satisfeta la seva energia. No és traslladable a tota la comarca, però sí que es poden fer avenços significatius en aquesta direcció.

Torno al principi. Els temps que venen ens forçaran a fer canvis que fins avui no hem volgut fer. Ens faltarà lideratge per fer-los. Per la meva observació de com va el país, aquest lideratge ha de provenir del sector industrial. Així que emplaço la indústria ripollesa a assumir aquest lideratge, al que ajudaré de la manera que pugui amb les meves possibilitats.