No fa massa anys la gent progressista de finals de la dictadura (la d’aquell home baixet i monotesticular, afirmen les cròniques africanes, a qui un bon percentatge de la població jove ara ja no en recorda ni en sap el nom), els progres, solien discutir aferrissadament de qualsevol tema entre fum marià i alcohols altament inflamables i, en algun punt de la discussió, inevitablement, apareixia l’afegitó per definició... i s’acaba citant l’ocurrència d’algun bolxevic, el pensament d’algun maoista, la declaració d’algun fumat californià o la idea d’algun barbut filòsof alemany (d’aquells que penjaven a la porta un no m’emprenyeu per poder seguir amb el seu joc de granadures de llop estepari).

Se suposava que el per definició... validava qualsevol idea i que la convertia en alguna cosa irrevocable, indiscutible, indestructible, vera i monolítica. Això abans que aprenguéssim que, per definició, també es poden imaginar cites i raonaments no sempre veraços.

Era còmode, la veritat, argumentar qualsevol bajanada amb aquest roc a la faixa i normalment els contertulians sobris, respectuosos de l’afirmació, com els pirates de la Charte Partie o Parlamento, amb què negociaven la millor manera de morir entre altres coses, claudicaven desarmats de qualsevol recurs lògic cruel, com deia el nostre estimat i oblidat Aristòtil.

Ara fa trenta anys llargs que elles ja planificaven les vacances de l’any següent en una faramalla que ens deixava tots bocabadats

Sé que per definició la vida és absència de calma i que, per tant, darrerament estem molt i molt vius. També per definició la zona de confort és aquella situació estranya que la rutina impera, la previsió mana, l’antelació no ens sorprèn i, al final acabem sabent què farem cada hora de cada un dels pròxims dies, setmanes, mesos i potser anys.

En una llunyana etapa de la meva vida m’esforçava per ensenyar l’enrevessada gramàtica catalana a adults en uns cursos de la recentment reinstaurada Generalitat de Catalunya, sí, per als que no hi caigueu, aquella institució de tan poc prestigi darrerament, però que llavors pagava, com em deia fa uns anys un guia del Museu diocesà d’Urgell, tard, malament, mai i el vint-i-nou de febrer.

En recordo especialment un parell d’alumnes alemanyes que s’havien establert al Ripollès. A ambdues els he perdut la pista pels revolts de la vida (si alguna llegís aquest article miserable que em contacti a través de la redacció), però sempre en venen al cap perquè ara fa trenta anys llargs que elles ja planificaven les vacances de l’any següent en una faramalla que ens deixava tots bocabadats. Els mediterranis de muntanya no som així i, per definició, no sabíem què faríem ni en acabar la classe mentre que les dues teutones ja tenien les reserves dels hotels a un any vista. Per definició, increïble.

Sé que si alguna cosa va arrelar a la meva ànima de càntir va ser aquesta preocupació per l’avenir, aquesta actitud, es veu que tan germànica, de tenir-ho tot previst, com ara que els russos els farien la guitza, envairien Ucraïna, els tallarien el gas i totes les seves elegants previsions anirien aprendre pel cul en una revolada mediterrània que potser arranca de les oliveres mil·lenàries de Micenes, Esparta, Atenes o Moscou.

Els governs que ens regeixen la vida, per definició, estan més preocupats dels seus afers personals que no pas dels nostres i al final avall que fa baixada i, total, els súbdits, ciutadans, votants, aquells penjats que encara creuen que el vot val res continuaran pagant les seves Fantes, gintònics i tota la parafernàlia d’un poder que no acaba de ser res més que fum, i, a més, tòxic.

Ara, a les envistes del darrer estiu abans de la crisi que es preveu durilla, per definició, de tot plegat n’estic fins als collons.

Rock me mama.