Fa encara no una setmana el primer ministre Britànic (nosaltres diem anglès) ha presentat la seva dimissió. Quaranta-vuit hores abans, jurava i perjurava que abans s’enfonsaria el firmament que no pas ell dimitiria.

La veritat, pels que vivim dins d’aquest sistema denominat Estat Espanyol (perdó, Reino de España) això ens resulta molt difícil d’entendre. Com pot ser que un primer ministre que té majoria absoluta. Recalco: Majoria Absoluta. Com pot ser que es vegi forçat a plegar? És molt simple. Això ha estat un exemple de democràcia en estat pur. No vull dir que estigui o deixi d’estar d’acord amb el que allà ha passat. Res d’això. El que si m’entusiasma és que es disposi d’un sistema polític que permeti que això pugui passar.

Per aquells que tenen una referència difosa de com funciona la Gran Bretanya (el nom oficial és Regne Unit de Gran Bretanya i Irlanda del Nord, això que en diem Anglaterra).

Primera particularitat: Aquest estat està integrat per quatre estats (a vegades en diuen nacions), que són Anglaterra, Escòcia, Gal·les, i Irlanda del Nord. Segons la gent d’altiplà (llegiu Espanya profunda) aquí tan sols hi ha un estat i una nació: Espanya. La resta, com deia en Franco: “Un sano regionalismo”.

En el nostre sistema resulta evident que l’electe (diputat) és un personatge difós que sols té l’obligació d’actuar al dictat (a les ordres) del seu partit

El nostre sistema electoral és en llistes tancades que fan els partits a gust dels seus dirigents. Amb la qual cosa, l’elector que emet el seu vot no té ni la més remota idea de qui serà el seu representant en l’Assemblea corresponent. I entre els membres d’una mateixa formació política (partit o coalició) resulta certa la frase del que fou vicepresident del govern central, Alfonso Guerra, que deia: “Quien se mueva no sale en la foto”. La traducció d’aquesta frase seria, qui no cregui les directrius del partit mai més tindrà cap càrrec. Queda prou clar, oi? En el nostre sistema resulta evident que l’electe (diputat) és un personatge difós que sols té l’obligació d’actuar al dictat (a les ordres) del seu partit. Encara que és cert que en determinats moments i també en determinades formacions polítiques, els diputats han disposat d’un determinat grau de llibertat d’actuació. És cert. Però no han pogut actuar com a representants d’una determinada circumscripció. Ara ho comentarem.

El parlament del Regne Unit (això que erròniament en diem Anglaterra) està format per 650 diputats. És a dir, tot el conjunt de l’estat està dividit en 650 circumscripcions, i en cada una d’elles, els electors, escullen únicament un diputat, que un cop elegit, serà l’únic representant seu en el Parlament de Londres. Els candidats, certament, pertanyen a una determinada formació política, però si volen actuar amb absoluta llibertat, un ciutadà, sense cap suport de cap partit, si vol pot presentar-se ell com a candidat el càrrec.

Amb aquest sistema, resulta evident que, el poder dels partits polítics és molt menor que no pas a casa nostra.

Els diputats, un cop elegits, i acreditats en el Parlament, ara si, lliurement diuen a quin grup parlamentari volen ser adscrits. Fixeu-vos-hi bé! El diputat, lliurement tria amb quin grup col·laborarà. I si arriba el cas, un diputat pot votar en contra dels projectes del seu grup parlamentari, si aquests projectes van en contra dels interessos de la seva circumscripció. Per exemple, imaginem-nos que el Govern de torn vol tancar la línia fèrria de Ripoll, i el diputat del Ripollès és de la mateixa formació política que el govern.

Allà, aquest diputat no tindria cap vergonya de, en mig del Parlament, demanar la paraula, exposar els seus criteris i votar en contra dels seus companys. Per què? Doncs, perquè ells abans que a ningú, cada diputat, ell com a persona, com a professional de la política, abans que a ningú... ATENCIÓ: Es deu als seus electors.

Fixeu-vos si n’és de diferent el sistema. Per això, el primer ministre de Gran Bretanya, s’ha vist obligat a dimitir.

Algun dia, espero, confio, aquí tindrem un sistema semblant. Mentre cal anar pressionant per veure si de mica en mica, i amb l’empenta de tots (quasi tots) fem que la cosa es mogui.