Els catalans, de sempre, hem estat força obsessius amb la climatologia. No fa pas tants anys ho fèiem per raons òbvies, ja que la immensa majoria de la gent que habitava aquest país devia el seu benestar (o la supervivència) als vaivens climatològics. Malgrat els canvis vertiginosos que hem viscut, que res és el que era, el clima continua pesant molt en la nostra economia perquè si bé el sector primari ha quedat delmat, ha crescut molt el terciari. Els meteoròlegs saben prou bé quanta gent està pendent de les previsions, com són de fiscalitzades quan s’acosta un cap de setmana llarg i s’arrisquen a desfermar les ires del sector turístic.

Els que ja tenim una certa edat, recordem haver viscut circumstàncies meteorològiques que podem qualificar d’extremes. Hem vist el Ter glaçat, devastació per inundacions, patit espectaculars nevades, suportat temperatures extremes, per baix i per dalt... I períodes de molta sequera, força més que la d’ara. Una malvestat cíclica que donava ales als del ram de la creu per encapçalar resos i pregàries de tota mena per obtenir intercessió divina amb l’objectiu de reconduir la situació. Per cert, a la llarga la curta, els resos i processons sempre acabaven amb el resultat desitjat. Plovent, i fi de la sequera.

Tot ens porta a copsar que estem vivint el pròleg d’una cosa diferent, que fa força més por

Dissortadament, avui en dia tot ens porta a copsar que estem vivint el pròleg d’una cosa diferent, que fa força més por. Que ja són aquí els efectes derivats de l’escalfament global que fa desenes d’anys anem alimentant, generant-ne l’acceleració, que molt em temo ja no estem en condicions de revertir. Els estralls que alimentaran les properes desfetes climàtiques semblen cada volta més ingovernables.

Tota una contradicció per la nostra societat que ha avançat molt en la direcció de prevenir i combatre les malvestats cícliques generades pel clima. El benestar ha arribat a la gran majoria de les llars. Calefaccions, aires condicionats, accés a l’aigua potable, canalització dels rius, disposem de xarxa d’avisos, hem incentivat el creixement imparable de la massa forestal...

Però el cert és que quan en parles amb la gent, molt més aquests dies que estem patint calorades persistents, i sequera extrema, l’opinió majoritària és d’angoixa climàtica envers el futur. Any rere any, creix la sensació d’incapacitat dels governants, del conjunt de la societat, per aturar la catàstrofe global que va traient el nas cada volta més descarada i amenaçant. Si bé de canvis climàtics n’hi ha hagut sempre, mai cap abans havia estat forçat per l’acció suïcida d’una espècie, que com totes les altres, està destinada a extingir-se. El problema rau que en fem massa via, que som prou egoistes per no fer prou per aturar el desastre anunciat. Jo, com que tinc fills i nets, em dol molt pensar que la nostra generació serà en bona part culpable de la degradació del meravellós paisatge que hem heretat, que encara ens envolta. Però tanco els ulls i em fa molt de mal imaginar que els de la banda nord de la Mediterrània, en un temps no massa llunyà, compartirem paisatge, sorra, pols, desert, amb els del cantó sud. Estem a bastament avisats, però malgrat tot persistim en no fer prou sacrificis per no malmetre l’hàbitat que encara tenim. Potser perquè cometem l’error de considerar-lo propietat privada de la nostra espècie.

Malgrat els mals auguris desitjo a tothom unes bones, i respectuoses amb l’entorn, vacances d’estiu.