Recordo quan ens explicaven el concepte de causalitat. La relació que hi ha entre esdeveniments concrets, on la causa sempre es dona prèviament a un efecte determinat, essent aquest últim una conseqüència de la primera. Si apliquem aquest concepte a la societat en la qual vivim i l’utilitzem també a l’hora de fer anàlisis i propostes polítiques, estarem d’acord que totes aquelles problemàtiques socials que vivim no són fets aïllats, que no tenen relació entre ells i que apareixen de l’anada, sinó que totes aquestes són efectes concrets d’una causa primera.

També des de la filosofia, Karl Marx va teoritzar i demostrar que les relacions socials, i, per tant, les problemàtiques que se’n deriven, no són esdeveniments naturals instaurats, inamovibles i, per tant, inevitables com defensaven i defensen des de la ideologia determinista burgesa. Marx ens ensenya que «en cada període històric el mode predominant de producció i distribució, així com l’organització social que se’n deriva necessàriament, constitueix l’única base damunt la qual s’aixeca i a través de la qual es pot explicar la història política i intel·lectual d’aquest període».

Així doncs, per fer política honesta cal fer anàlisis reals de les situacions socials que vivim, entendre i comprendre la seva totalitat. Si es volen canvis reals a les problemàtiques, necessàriament hem de cercar i transformar la causa primera que genera els esdeveniments i efectes concrets. Com es defensa des del marxisme, l’organització social i les relacions que existeixen (efectes) no es poden deslligar, ans al contrari, del mode de producció i distribució econòmica que les origina (causa).

l’organització social i les relacions que existeixen (efectes) no es poden deslligar, ans al contrari, del mode de producció i distribució econòmica que les origina (causa)

De res serveix i és totalment absurd i ineficient atacar les conseqüències. Per desgràcia trobem el contrari, propostes polítiques que per ignorància o per interès que res canviï, proposen suposades solucions a problemàtiques socials sense acabar amb la causa que les provoca. Aquestes es basen al final en més autoritarisme i privació de drets i llibertats, racisme i confrontació entre la població, reformes sense canvis reals o criminalització d’un determinat grup de la comunitat en la qual vivim. Per posar-ne un parell d’exemples:

La problemàtica entorn de l’ocupació. Hi ha un intent de generar un discurs que criminalitza les persones que es veuen obligades a ocupar per sobreviure. Es crea un mantra que t’ocuparan el teu pis quan marxis de vacances. Segons dades oficials de l’Ajuntament de Barcelona, el 99,9% de les ocupacions el 2019 eren en pisos buits, propietat de la banca, de fons voltor o de grans tenidors. És evident que l’ocupació és un problema social -tothom té dret a tenir un sostre- ara bé, aquest és l’efecte d’una causa clara que s’explica pel fet que l’habitatge sigui avui un bé de mercat lligat a l’especulació i el negoci. Assenyalar, criminalitzar i atacar les persones que ocupen un pis buit no solucionarà absolutament res. Cal transformar la causa, és a dir, fer que l’habitatge sigui un dret per a tothom fora de les lògiques de reproducció del capital.

El mateix passa amb el discurs de la por, de la inseguretat i l’incivisme. Ningú nega que el conflicte social és cada cop més gran, i un cop més això és l’efecte d’una causa. No serveix de res actuar sobre aquest efecte i proposar mesures polítiques que es basen en més control policial i autoritari o propostes únicament racistes. L’incivisme i la inseguretat s’expliquen i tenen una causa directa amb el mode de producció que ens regeix. Un capitalisme que cada dia expulsa a més persones de la societat i les deixa sense cap mena d’expectativa de present ni de futur ja sigui per la falta de treball, per la manca d’accés a l’habitatge, per uns sistemes sanitaris i educatius insuficients, per l’encariment de matèries primeres (aliments, llum, aigua, gas). Aquest sistema devorador provoca que any rere any siguin més les persones excloses i privades d’una vida en condicions, i és l’únic responsable de generar por, inseguretat i incivisme. Si tothom pogués viure lliurement sense patir per tenir pa, sostre, treball, educació, sanitat... a la seva terra o on fos, no hi hauria cap problema ni conflicte dins de les comunitats, més aviat tot el contrari.

Les classes populars hem d’entendre que no serveixen mesures autoritàries i restrictives, ni reformes que no van a l’arrel del problema. Tampoc és solució culpar-nos i criminalitzar-nos entre nosaltres, sobretot cap aquells que són una mica més febles. El mantra d’una classe mitjana cau pel seu propi pes a mesura que el sistema capitalista -la causa primera de tot conflicte social avui- avança, ens treu tot allò que necessitem per viure i expulsa cada cop més persones. Si volem solucions reals, ens toca teixir llaços entre nosaltres, focalitzar el veritable culpable dels problemes i superar-lo. Construir un futur sense classes on tothom pugui viure dignament, establint relacions socials lliures aixecades sobre un mode de producció i distribució just que no es basi en l’explotació, la dominació i l’espoli de bona part de la humanitat.