Ens ho va dir Daniel Pennac a Com una novel·la: “El verb llegir no admet l’imperatiu”. Aversió que comparteix amb alguns altres: amb el verb “estimar”… amb el verb “somiar”… Hi ha accions que no suporten la imposició i, només, des de l’experimentació positiva les podem incorporar a la nostra vida i gaudir-les.

Fa anys que procuro explicar als alumnes els avantatges de fer-se lectors i, cada vegada que ho faig, filo molt prim de no esguerrar el consell. Els explico que les persones lectores viuen en les pàgines dels llibres el que mai han pogut ni tan sols imaginar. Amb el temps he après que la lectura esdevé una aliada perfecta sempre, però especialment terapèutica en les èpoques més cansades. Et sap transportar lluny i et retorna amb la sensació que el viatge ha complert l’objectiu d’evasió. També constato que cada vegada enyoro més els personatges d’una novel·la quan l’acabo i, cada vegada, hi dono més voltes després d’haver-la llegida.

Et sap transportar lluny i et retorna amb la sensació que el viatge ha complert l’objectiu d’evasió

Amb el temps he entès que hi ha llibres que et deixen empremta per sempre. A voltes, perquè els llegeixes en un moment especial i, altres cops, perquè és la vida qui te’n fa recuperar fragments. Les dones protagonistes de les novel·les de la Rodoreda a vegades em sembla que volten per les places de pobles actuals… ho fan convençudes que la felicitat no els pertany i que queixar-se seria un greu error. Em trasllado a l’època que la gran escriptora catalana les creava i, segurament, s’inspirava en mons que avui encara existeixen, històries nouvingudes o encallades en el temps. La lectura ens proporciona eines per entendre els altres, també els més recaragolats. La introspecció ens dona pistes de com pot arribar a ser el cervell humà, sobretot quan el mou l’enveja, la ràbia o la gelosia. Però també hi trobem personatges tendres, avesats a estimar, que segur que ens fan millors a nosaltres si els arribem a voler copsar. La lectura ens fa entendre la vellesa, el jovent, la quitxalla, els habitants dels pobles propers i els dels més allunyats.
Ens ensenya que moltes històries es repeteixen, que l’home s’entrebanca amb les mateixes pedres una vegada i una altra… Canvien les coordenades de temps i espai, però es mantenen les dèries, les esperances, els delits i les passions.

Llegir ens hauria de fer humils, ens hauria de fer persones empàtiques, més tranquil·les i més sofertes… ens hauria d’alliçonar amb tanta dolçor fins a poder llegir a cada peu de pàgina que la vida és curta i l’amor immens.

A l’hivern a la vora del foc, a l’estiu sota l’ombra d’un arbre, a la primavera vora el riu que fresseja i a la tardor en un bosc misteriós. Racons de lectura sinònims de calma, de bonhomia, d’entesa entre qui va escriure una història i qui se l’emporta al cor.