En els darrers dies he assistit a diferents episodis, alguns protagonitzats personalment i altres que han passat en el meu entorn familiar i amical més proper, que haurien de provocar indignació, que patim i que cada vegada són més freqüents.

Sols alguns exemples, ben patents.

Quan vols anar a pagar una multa, un rebut o qualsevol altre pagament que hagis de fer, se t’obliga a fer-ho ingressant els diners en un banc. I per operar en un banc (l’expenedor del banc, millor dit) ets obligat a tenir una targeta de dèbit o de crèdit.

La Constitució espanyola, per ser ciutadà, per tenir drets de gaudir d’un espectacle o d’un servei, obliga a ser una persona, major d’edat... Però per obtenir plens drets, de manera indirecta, cal tenir un compte amb un banc i targeta de crèdit. Si no tens aquests elements, passes a ser un pària, un no existent, potser?, un zombi.

I els bancs, que són un servei públic, ja que sense ells no pots fer ni desenvolupar qualsevol activitat, paguen i cobren aquests serveis. Pagar presencialment és quasi impossible, cada cop esdevé més rar.

Si els bancs són un servei públic indispensable per l’activitat social i pública, potser caldria que fossin públics o amb un control públic molt rellevant, amb total o molt control de la seva activitat i serveis.

I no parlem del fet que ara el client del banc és qui fa les operacions que abans feien els empleats de l’entitat.

El client passa a ser el servidor de l’empresa de serveis

Quan tens un problema amb una empresa de serveis energètic ja pots preparar-te per un llarg calvari.

Quan truques i parles amb una persona (a vegades és una simple màquina) o fas qualsevol reclamació, no esperis que et contestin o, en el millor dels casos, et donin la raó.

Ara s’ha arribat ja al punt que et diuen, sense cap escrúpol, que retruquis per saber com va la teva reclamació. El client passa a ser el servidor de l’empresa de serveis.

Ha arribat un moment que les empreses de serveis, com el seu nom indica, no estan al servei dels clients.

Sols cal notar l’absència o quasi total absència de llocs de reclamació, presencials, d’atenció directa al públic. Suposo que consten diners i els guanys estratosfèrics d’algunes empreses no poden costejar-los.

I si fas una reclamació, els teus papers els tenen ells (tot és virtual) pel que no tens cap control de tu mateix i de la teva activitat. Els avantatges en el joc sempre són per ells.

I el reglament sobre la gestió de l’activitat, sigui bancària o d’una empresa de serveis (publicada en el Butlletí oficial), ha estat imposada, redactada i aprovada per ells, per la qual cosa ja s’han esmerçat a fer que les possibilitats legals sempre estiguin a favor seu.

Estem davant una deriva molt perillosa i absolutament impresentable. Algú, alguns o tots hauríem de començar una oposició a aquest estat de coses, que es va consolidant, que ens converteix cada cop més en esclaus d’un sistema, no clients o ciutadans.