Davant l’estiu hi ha dues opinions molt generalitzades. Hi ha aquells que diuen que és la millor època de l’any i aquí hem de comptar-hi els estudiants (excepte els qui a l’hivern practiquen els esports de la neu) i els qui tenen negocis destinats als estiuejants; a l’altre cantó hi ha aquells qui abominen l’estiu per les altes temperatures (sobretot els qui es veuen obligats a treballar sota la xafogor estival).

L’estiu representa a la perfecció el món en el qual vivim. Es tracta del temps que la majoria fa vacances i és un bon símbol de la fugacitat, la transitorietat i avui tots ens hem acostumat a viure al màxim el moment present. Guerres, pandèmies, crisis endèmiques, desencisos diversos ens fan desconfiar del futur i vivim portant a límits extrems el carpe diem.

De La cigala i la formiga, la famosa faula de La Fontaine, hem acabat adoptant l’actitud despreocupada de la primera, descartant la filosofia de la segona preocupada per l’hivern que s’imposarà sense contemplacions. Hi ha postures menys categòriques: postular-se a favor de l’estiu, però alhora preocupar-se per quan el futur esdevingui present, volen que tots els presents, l’actual i el que vindrà no els agafin desprevinguts. Exemplifiquen allò del roc a la faixa, gaudir de l’instant fugisser, però no desatendre el futur.

Acabem cantant com la cigala o fent cimeres on es garla molt, però no es fa res

Aquest estiu la queixa ha estat majoritària a causa de la calor. Mai l’aigua del mar s’havia escalfat tant, i quan xafogor i humitat s’alien, les nits poden ser angoixants. Solem repetir que a l’estiu tota cuca viu, però hi ha hagut defuncions degut al clima. El canvi climàtic ha esdevingut una cançó enfadosa, tothom en parla, sabem que a la llarga esdevindrà un problema greu, però la veritat és que acabem cantant com la cigala o fent cimeres on es garla molt, però no es fa res, no es posa el fil a l’agulla per començar a millorar el futur. Els interessos sempre van per sobre i mal anem quan la xerrameca no es tradueix en decisions i fets.

Després hi ha la guerra. Sabem que al planeta hi ha nombrosos conflictes bèl·lics, però els veiem molt lluny com si fossin d’un altre planeta. Però ara hem vist les orelles del llop i hem constatat que els estralls ens poden afectar. I a manera de formiguetes improvisades comencem a patir per quan arribi el fred i ens manqui el gas o els preus siguin excessius. Hem de recordar que tots els altres conflictes ens importen ben poc, mentre no en siguem els efectes col·laterals.

I la crisi? Sabem exactament la quantitat de gent que ho està passant malament? No parlo dels milions de persones que moren per la falta d’aliments o d’aigua ans de gent que viu al costat de casa. A més, hi ha notícies que et deixen desconcertat. És normal que en un país on l’atur fins i tot aquest estiu ha pujat, hi hagi en l’àmbit de la restauració locals tancats per falta de personal?

Per acabar, tot i que podríem seguir, com formiguetes que han perdut la fe en la gestió política, ens preocuparà d’una vegada per totes que els dos pilars que sostenen un país com són la sanitat i l’educació siguin la nostra preocupació cabdal per assolir una societat més justa? Sentim la veu de la formiga que nia també dintre nostre per arribar a fer possible un món més just i habitable.