Vivim temps d’identitats efímeres. Els tòtems inamovibles que fins ara estructuraven allò que ens definia es van diluint sense un substitut clar. Ni territori, ni religió, ni professió, ni tan sols aquelles tribus culturals que feien que un amant del heavy metal ho fos fins a l’últim dia. El que defineix a més gent avui sembla que vagi més per l’orientació sexual, l’estil de vida, la situació familiar, els festivals que visita o les sèries que mira. Això avui, però demà qui sap.

Tot plegat ens porta al més obvi. El meu avi enllustrava les sabates tres vegades al dia per assegurar-se que li duressin anys. Jo m’he arribat a comprar sabates només per unes vacances d’estiu. És consumisme, sí, però sobretot és la pèrdua del valor de la durabilitat.

Potser perquè els models de subscripció cada vegada ens desposseeixen més del que consumim, o potser és perquè amb l’exposició a la voràgine de les xarxes ens autoimposem una obsolescència il·lògica; però el cas és que les actituds que marquen el nostre consum diari, també s’estan traslladant a les nostres opinions polítiques.

Creiem en la institucionalitat? Tradicionalment, la majoria de nosaltres hem respost sí, però ens atrevim a comprovar-ho? Proposo respondre dues senzilles preguntes d’actualitat per posar a examen el nostre sentit d’estat i responsabilitat.

El valor de la institucionalitat es basa a saber relativitzar el rol de la persona per sobre del càrrec que ostenta

Primera pregunta. El Rei Felip VI hauria d’haver-se aixecat a aplaudir l’espasa de Bolívar?Tots hem vist les imatges i llegit les crítiques partidistes, però realment algú creu que podia haver fet res diferent? La institucionalitat es fonamenta en saber representar quelcom que ve de molt més lluny que un mateix. Aixecar-se hauria significat una contradicció directa al llegat de la corona. Per molt debat ètic que volem fer entorn de la colonització, el gest del Rei no podria haver estat cap altre, perquè hagués encetat un revisionisme temut per tot allò que representa.

Segona pregunta. Trias i Maragall s’haurien de presentar com alcaldables de Barcelona als seus 77 i 80 anys? Malgrat que centrem el debat en l’edat, en realitat això és el de menys quan adoptem el prisma institucional. Els líders són un element fugaç en el marc d’una institució. Ni la salut dels portaveus, ni els seus anys de servei acaben deixant empremta. Sí que ho fa, en canvi, els valors que aquests representen. Un electe que no respecti la institució seria molt més nociu que dos polítics que han demostrat per activa i per passiva ser més valuosos que la majoria.

Al final, el valor la institucionalitat es basa a saber relativitzar el rol de la persona per sobre del càrrec que ostenta. Mai fins ara ens havia costat grans esforços fer-ho perquè creiem que allò que hi havia darrere valia la pena. Avui, cada vegada és més difícil recordar perquè volem les institucions. Vivim el moment sense preocupar-nos pel nostre llegat. Però de quin llegat ens hem de preocupar si no sabem què ens defineix?

La crisi institucional no és més que el reflex d’una crisi identitària que no es resoldrà en qüestió de dies. Per sort, en el mentrestant, sempre ens quedarà la política-espectacle per anar passant els dies.