Fa més de 12 anys de la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut d’Autonomia de Catalunya i gairebé cinc de la moguda tardor de 2017. És hora que tots assumim una veritat clara: la sentència del TC contra articles consensuats al Parlament i refrendats pels catalans va ser dolorosa per a la gran majoria, però la resposta donada per part d’alguns dels grans partits de l’arc català, en forma de procés independentista, no ha funcionat. En què estem millor ara que a principis de 2010, sigui com a país o com a ciutadans, gràcies al procés? L’única conseqüència fàcilment papable és la fractura entre catalans; una fractura interna que està dificultant enormement fer política de la de veritat.

Un dels mantres processistes més repetits és el famós “Spain, sit and talk”. Tant el Govern de l’estat com el de la Generalitat (com a mínim pel que fa a ERC) han fet acostaments i trobades prometedores, tot i la polseguera, tant política com mediàtica, que els seus respectius moviments han aixecat a banda i banda de l’Ebre.

L’única conseqüència fàcilment papable és la fractura entre catalans; una fractura interna que està dificultant enormement fer política de la de veritat

Internament, però, malauradament no estem caminant en la mateixa direcció. Per què després de tant insistir, encertadament, en la necessitat de diàleg entre les parts, en la necessitat de la resolució d’un conflicte eminentment polític per vies polítiques, ara no s’accepta la necessitat de diàleg entre catalans? Reconèixer la necessitat d’aquest diàleg intern no és una qüestió simple per als partits independentistes, ja que és tant com haver de reconèixer davant del Govern de l’estat i davant els seus militants, votants i simpatitzants que ni tots els catalans ballem l’aigua processista, ni tots som independentistes, ni tots ens sentim representats per l’estelada ni tots combreguem amb el relat construït en els darrers anys. I malgrat tot, aquests altres hi som. I malgrat tot, aquests altres guanyem eleccions.

Si el president Aragonès vol que la taula de diàleg amb el Govern espanyol arribi a bon port, cal que posi en marxa aquesta altra taula de diàleg entre catalans que el PSC li ve demanat des del dia mateix de la seva investidura com a president de la Generalitat i a la qual, no ho oblidem, ERC també es va comprometre en el pacte d’investidura de Pedro Sánchez. Una proposta de consens, que representi l’espectre polític més ampli possible, reforçaria la postura catalana en la taula amb Espanya. L’obstinació a negar la necessitat d’aquest diàleg intern només s‘entén si es busca presentar a Madrid posicions maximalistes inassumibles que permetin als partits processistes la tècnica clementista del cop de pilota endavant per així poder seguir amb el discurs victimista dels darrers anys, un cop aquestes siguin rebutjades. No vull pensar que els càlculs curt placistes, mesurats en rèdits electorals i no pensant en el que pot ser millor per al país mouen a aquells que ens governen. President Aragonès, sit and talk.