Ja fa uns quants anys que es parla de la pèrdua de biodiversitat així com dels efectes que això genera sobre el medi natural i els canvis físics i biològics que se’n deriven. El concepte biodiversitat fa referència a tota la varietat d’éssers vius que hi ha al planeta i que es poden trobar en diferents ecosistemes: prats, boscos, selves, aigua salada, aigua dolça, gea, etc. i que ofereix gran quantitat de serveis i béns a l’home que li són vitals per a la seva supervivència com aliment, aigua i matèries primeres.

La caiguda del “Living Planet Index” a Catalunya en els darrers 20 anys (índex emprat per les Nacions Unides pel seguiment del grau d’assoliment de l’objectiu global de mantenir la diversitat de la vida al planeta i contribuir així al benestar de les persones) s’estima en un 25% i en el mateix període a escala global ha estat del 60%. Si ens centrem a Catalunya pel que fa a espècies que viuen en rius, llacs i aiguamolls la disminució és d’un 54%.

Ens hem de conscienciar tots plegats de la situació en què ens trobem i posar fil a l’agulla per mirar de revertir aquesta dinàmica negativa

És l’acció de l’home, especialment associada als grans sistemes financers i econòmics mundials, la que ha provocat la pèrdua de biodiversitat. El model socioeconòmic intensifica l’obtenció de recursos naturals en determinades zones a la vegada que s’abandonen àrees que anteriorment s’havien utilitzat de manera més sostenible. Això és manifesta principalment en canvis en els usos del sòl, però existeixen altres factors amb una dinàmica creixent que contribueixen a la pèrdua de biodiversitat: primer les espècies invasores, amb la característica principal de ser capaces de sobreviure a l’entorn natural que no els pertany desplaçant o eliminant les espècies autòctones, segon el canvi climàtic, que crea desequilibris en dates de floració o canvis en els patrons migratoris que poden alterar cadenes alimentàries, tercer la pèrdua i fragmentació dels hàbitats, provocat per grans incendis forestals i conversió d’ecosistemes naturals en terres de conreu que els degraden i no hi ha les condicions necessàries perquè els éssers vius s’hi puguin desenvolupar amb un entorn favorable i finalment, la contaminació, on l’excessiva utilització de fertilitzants acumulen al sòl substàncies com el fòsfor o el nitrogen, que donen lloc a zones pobres en biodiversitat.

Els esforços de conservació no han estat suficients per aturar el retrocés de la biodiversitat. Això s’explicaria pel fet que aquests es concentren bàsicament en la xarxa d’espais naturals protegits i en plans i accions d’espècies concretes, que han aconseguit canvis de tendència, però això no és suficient.

Per aquest motiu ens hem de conscienciar tots plegats de la situació en què ens trobem i posar fil a l’agulla per mirar de revertir, en la mesura del possible, aquesta dinàmica negativa.

Per una banda, s’han d’actualitzar les normatives, tant les europees, com les estatals i autonòmiques, per altra banda, implementar una recuperació econòmica que fomenti una transició ecològica justa i, per últim, prioritzar mesures per disminuir o, en la mesura del possible, aturar la pèrdua de biodiversitat.

A escala més petita, en els darrers anys s’ha afegit un altre problema, agreujat per la pandèmia de la Covid-19 i que afecta de forma negativa a la biodiversitat: és la gran massificació en el medi natural i, concretament, en els Espais Naturals de Protecció Especial (Parcs naturals, Parcs Nacionals, Paratges Naturals d’Interès Nacional, etc.). Aquesta gran afluència pot donar lloc a problemes de compactació del terreny, erosió, obertura de nous camins i senders, pertorbació a la flora i a la fauna associada a l’entorn, etc. Per minimitzar aquests efectes és molt important que el visitant de l’espai natural protegit tingui consciència d’on és i de com s’ha de comportar. Tot comença fent pedagogia des de les escoles tal com s’ha fet en els darrers anys amb el Programa Escoles Verdes on els òrgans gestors dels Espais Naturals Protegits hi col·laboren.
Important també la gestió que es fa en un Espai Natural Protegit, la qual pivota al voltant de tres eixos. El primer és la protecció del patrimoni natural i cultural, el segon la dinamització socioeconòmica i el tercer és la gestió de l’ús públic.

El primer eix (protecció patrimoni natural i cultural) és el més evident, doncs la protecció de la fauna, la flora, la gea i tot el que es troba associat a activitats tradicionals (ramaderia, cabanes, ponts, camins ramaders, llegendes, etc.) és el més visible quan anem a visitar algun d’aquests espais protegits i un dels pals de paller en la preservació de la biodiversitat i lluita contra el canvi climàtic. Important no tenir la consideració dels espais naturals com una illa, sinó que s’ha de treballar per millorar la integritat i la connectivitat dels ecosistemes establint una xarxa de corredors ecològics i la recuperació de la integritat dels ecosistemes.

El segon eix (dinamització socioeconòmica) és més transversal, doncs inclou, per una banda, activitats associades al territori (gestió ramadera i forestal, manteniment d’infraestructures i senyalització, etc.) i per l’altra activitats relacionades amb el turisme (Carta Europea de Turisme Sostenible, entre altres). Aquest eix pretén sobretot donar suport a les activitats que es fan al territori, en forma d’ajuts o bé d’inversions directes, però condicionat a una dinamització que satisfaci les necessitats ambientals: ramaderia i agricultura ecològiques amb varietats locals, gestió forestal sostenible i un maneig dels recursos renovables que no sobrepassin la capacitat de l’ecosistema de generar tals recursos, i els que no siguin renovables que no sobrepassin les taxes de desenvolupament de recursos renovables substitutius.

Finalment, el tercer eix (gestió de l’ús públic) incorpora els conceptes de pedagogia amb una incidència important sobre el comportament al medi natural i tota la informació adreçada al visitant (itineraris interpretatius, rutes, panells informatius, aparcaments, punts d’informació, etc.). És important donar una informació adequada, de fàcil entendre i que no doni lloc a equívocs. L’objectiu és adreçar al visitant en aquells punts que siguin interessants per ells i que no siguin perjudicials per a determinats elements de flora, de fauna, etc.

La implementació d’aquests tres eixos en la gestió d’un espai natural protegit permet la identificació de determinats paratges on es pot escollir un model de gestió diferent. Són paratges amb una gran fragilitat, sobretot per la fauna i la flora que hi ha associades. En aquests casos és important tenir en compte el concepte “gestió de la no gestió” o evolució a dinàmica natural. Podria ser comparable al que en anglès s’entén per “rewilding”. És un concepte que de forma generalitzada es pot associar als boscos, però no exclusivament a aquests. L’objectiu és proposar una gestió basada en els processos ecològics, tant pel que fa als naturals (la successió ecològica i la restauració de les cadenes tròfiques, el règim natural del foc, el cicle hidrològic, etc.) com els semi naturals fruit dels aprofitaments tradicionals (gestió forestal, ramaderia, caça...). L’objectiu és que en aquests espais protegits no manqui cap dels processos ecològics propis dels seus ecosistemes, per garantir la conservació de tota la biodiversitat i geodiversitat. Aquesta visió permet veure la dinàmica natural com un model de gestió enfocat a oferir serveis ambientals i no només per conservar, sinó per recuperar i restaurar la biodiversitat i una major resiliència climàtica que depèn de la major naturalitat dels ecosistemes.

Cal pensar en global i repartir els esforços i recursos, no per salvar una espècie concreta sinó per millorar l’estat de conservació favorable de com més hàbitats i espècies millor.

Preservar la biodiversitat és una de les competències dels gestors dels espais naturals protegits, però és responsabilitat de tots.