Ja fa alguns anys que amics i coneguts del meu entorn alertaven de la baixa de l’esperit o nivell crític. Avui, en aquest aspecte concret, no crec que hàgim millorat.

Ells, a vegades, ho convertien en una característica local, de Ripoll i de la comarca; a una consciència quasi genètica dels catalans i espanyols; a una cada cop més forta i consistent pressió social, política i econòmica; àdhuc a una conspiració mundial; altres ho relacionaven amb l’augment de la nostra edat (pel suposat seny que et frenava) i a un més alt sentit de la prudència i coneixement dels efectes (pels que emetien i pels que rebien la crítica).

Una opinió, crítica o no, sols té valor quan és emesa per una persona, amb noms i cognoms, que es fa responsable del seu contingut

En tot cas, es valorava (estem sempre davant una sensació personal) que l’esperit crític anava de baixa, que cada cop n’hi havia menys i que la capacitat crítica cada cop tenia menys nivell, valor i influència.

Aquesta valoració d’una baixa sensible del nivell crític pot semblar una visió errònia davant l’allau de crítiques que podem llegir i veure, als espais telemàtics o a la televisió, a les notícies, sobretot polítiques.

Però aquí caldria atendre al fet que les crítiques anònimes fetes per mitjans telemàtics, sempre he pensat que no cal tenir-les en compte: són soroll!

Una opinió, crítica o no, sols té valor quan és emesa per una persona, amb noms i cognoms, que es fa responsable del seu contingut. Els anònims no són persones, son fum!

Fum que a vegades és molt molest i emprenyador!

I quan tractem dels comentaris polítics, tot sabem que estem davant una activitat humana lamentablement i, almenys darrerament, subjecte al dia a dia: mai opinió clara, contundent i que es mantingui amb fermesa i amb raonaments lògics, malgrat el vaivé de la política a curt termini, al que ens tenen tant acostumats l’actual classe política.

Estem davant una classe d’actitud política, que s’adjudica, no sé si malèvolament a Álvaro de Figueroa y Torres, conde de Romanones (1863-1950), un dels grans polítics i cacics espanyol, qui quan es negava a acceptar alguna proposta, concepte, plantejament o idea dels seus adversaris, sempre afegia “por el momento”, que podríem resumir en “Nunca: es decir, por el momento”. O la genialitat de dir: “tenga usted en cuenta que cuando digo nunca me refiero al momento presente”.

Sembla que també és seva la frase: “Y, cuando digo jamás, quiero decir hasta esta tarde”.

Per cert, que el Conde Romanones, va encunyar, en una frase, una actitud molt extensament practicada, especialment per les empreses de serveis: “Haga usted las leyes, que ya haré yo los reglamentos”.

Bé, tot al voltant de la baixa del sentit crític i capacitat de revolta social.

La crítica es rep moltes vegades del costat positiu, dels familiars, amics i coneguts, no dels aliens, dels contraris o enemics.

Quan es critica, moltes vegades, no es vol fer emprenyar o ofendre. La crítica quasi sempre vol ser positiva, ja que s’emet des d’una posició del que és interessat en el tema o qüestió.

La gent no critica per criticar. Crítica perquè veu una cosa que l’afecta i que creu que pot millorar-se.

Si es fa cas de les crítiques a qualsevol treball, els resultats finals seran millors, ja que podrem aprendre de les errades o dels buits i mancances que hi hagi.

Si no hi ha crítica i revolta, queixa social, estem perdent no sols el nostre dret d’opinió, de protesta, de manifestació; estem perdent, més en general, un dels factors bàsics de millora social. Si hi ha crítica i aquesta és assumida, es pot anar construint una societat millor.

Escoltar la veu, opinió o sentiment social, la crítica personal és un dels elements d’aquest mecanisme i sols ens pot donar una societat millor.

Per tant, critiqueu, per favor!