Cada cop més vivim en un món que jo qualificaria d’irreal. Més que irreal, fets de falses realitats.Un exemple, fàcil, el tenim en el món polític, on les paraules que “les porta el vent”, venen i marxen sense deixar cap record. I ningú fa cap esforç per complir el que s’ha dit i no hi ha cap recança en dir el contrari, pocs dies després, no cal pas enforcar-s’hi, de donar temps a l’oblit. Són paraules irreals. No responen a cada realitat, a vegades no les creu (a vegades sembla que no sap que han estat pronunciades) ni qui les ha enunciat.

I malgrat totes les paraules queden escrites i en els arxius és possible resseguir el seu ús i el canvi d’opinió que s’ha fet o l’engany que s’ha generat.

En el món ens caldria més realitat, menys promeses i menys futuribles

Podria posar el cas de les criptomònades o de les mateixes monedes que serveixen per comprar accions d’empreses, sense haver-hi, d’entrada, d’haver de traspassar els diners, fent-ho pocs minuts després, a un tercer. Crec que en diuen, molt poèticament, compra d’accions a curt termini.

Per tal que algunes coses siguin factibles cal temps. Una obra de construcció, pública o privada, per exemple, no es fa en uns minuts o segons. La irrealitat és creure que les coses es poden fer de cop i volta.

Les coses cada cop tenen més valor intangible que real. No val de res dir que una eina o una feina té un cost fruit de la suma dels materials i de les hores esmerçades. Hi ha el valor de mercat, que puja si hi ha més demanda o ens inventem qualsevol ximpleria que augmenti el seu valor.

Ara, cada cop, vivim més dins del món irreal i es trafica amb ell.

Però les realitats existeixen i ens colpegen cruament. Quan hi ha un desastre natural, un terratrèmol, un aiguat o una explosió, la realitat és crua i pica amb tota la seva força.

En el món ens caldria més realitat, menys promeses i menys futuribles.

La immediatesa on sembla que ens volen posar i instal·lar, en una deriva demoníaca que no sabem qui gestiona, provoca molta d’aquesta irrealitat. Les coses, quan passen, necessiten el seu temps, per desenvolupar, per emergir, per fer-se... Però no, volem les coses immediatament. La realitat es veu forçada a aparèixer de cop i volta, com un miracle o una aparició. Però moltes vegades serà una realitat falsa, un desig, una promesa, un engany...

En el món irreal la veritat o la paraula dita o donada no té cap valor, no és res, amb la consegüent entrada en un món on tot val i tot és possible, sense fre ni aturador.
Però el món real és el que vivim, no el que viurem o ens han promès.

Ens caldria estar més de peus a terra, conèixer millor la nostra realitat i procurar actuar en aquest món, el concret, el que vivim.

I hi ha una primera norma que hauríem d’aplicar, tenir memòria històrica.

I això comporta que les paraules no se les emporti el vent. Que qui les digui es trobi davant una constància que va dir-les i que no pot defugir la seva responsabilitat de fer-les realitat.